Continuen, una setmana més, les sorpreses. I no ho dic per les giragonses i les pallassades de la classe política, que això fa temps que ens va deixar de sorprendre, sinó pels presents i els absents en aquesta columna. Tu m’haguessis preguntat si dimissió o dimitir ja havien sortit i t’hauria respost que sí sense dubtar: com pot ser que en una secció on es tracta el conflicte polític amb els veïns, i en què, per tant, les peripècies de la politicalla hi surten regularment, no hagi aparegut el tema de la dimissió? I en canvi ja ho tens: fins avui res. Cosa que d’altra banda confirma allò que fa tant de temps que sabem: que en aquest país de barruts i d’aprofitats no dimiteix ni la mare que els va matricular.

En fi, anem per feina. Avui ho farem per la via de la deducció, aviam com tenim l’ensum filològic: quin mot es veu molt clarament, constitutivament parlant, quan observem el mot dimissió? En efecte, missió. I encara que en realitat la cosa semànticament no va per aquí, formalment sí que hi va: perquè missió és un dels moltíssims derivats (del centenar i mig, és a dir, franja altíssima) del verb metre: ‘enviar; deixar anar; llençar’. Sí, aquell verb que per nosaltres ja és obsolet (cosa del Tirant i les cròniques medievals) i que en canvi per als castellans, per exemple, és més que vivíssim: meter. Que per cert és el causant de l’abús del verb ficar en català, però això són figues d’un altre paner.

Doncs bé, el nostre metre, per més que extingit en l’ús, ha deixat una quantitat tan enorme de derivats que gairebé és com si fos viu; al Rodalmot ja l’hem vist un parell de vegades, per exemple: amb els casos de comissió i de prometre. Aquesta vegada, dimissió ens porta a dimitir, que és un dels derivats cultes de cometre: una branca, per tant, secundària. Només té un parell de germans, que són el conegut dimissionari i un de molt més específic, dimissòries (‘lletres que donen els prelats a llurs súbdits perquè puguin ser ordenats per un altre prelat’), més un cosí, dimitent, encarnat ara mateix per l’individu que fins fa una setmana presidia la Generalitat valenciana. Ara bé, el parent sens dubte més interessant és un germà de la mare, de dimitir: un verb tan antic i alhora tan desconegut com demetre, que té la virtut de ser cara i creu alhora: ‘renunciar un càrrec’ (és a dir, dimitir) i també ‘deposar, privar algú d’un càrrec’. El verb que ens aniria bé tenir a mà quan algú, com ha estat el cas, es nega a plegar. Un senyor que ja fa dies que estava, o hauria d’haver estat, demès.