La casualitat va voler que la setmana passada, el mateix dia que els de Junts es reunien per decidir si engegaven enlaire l’acord amb l’amo de Madrid, els meus drons i jo proposéssim a la xarxa arraconar un poc el verb trencar per fer espai a renyir, actualment en hores baixes, per no dir baixíssimes. I l'endemà mateix els titulars semblaven venjar-se de la nostra gosadia amb una pluja de “Junts trenca amb el PSOE bla bla bla”.

Però alerta: al tuit jo em referia exclusivament a les relacions de parella, o afectives en general. En el cas que ens ocupa, dir que dos partits “han renyit” semblaria efectivament fora de lloc, precisament perquè el verb renyir se circumscriu, diccionari en mà, a “les relacions i amistats”, que és tal com jo ho vaig aprendre a casa i com, enmig d’un cert estupor, ho continuo dient. Al fil, un comentari contrari a la proposta al·legava que aquest verb porta implícita la idea de barallar-se, i que en cas de separació amistosa o acordada (com, segons ell, s’estila ara) no seria pertinent, “per això és preferible trencar”. Deixant de banda que un trencament o ruptura també sol implicar cert grau de forçament, quan no de violència (ni que sigui verbal), és ver que renyir té aquest regust antic, de quan les parelles no es desfeien sinó per causa de força major (una incompatibilitat que acabava en impossibilitat, per exemple, o un esdeveniment greu), i per tant, en efecte, hi havia batussa i posterior disgust per sempre més. Ara bé, això no vol dir que no el puguem fer servir, perquè si apliquéssim a tot el llenguatge que gastem el criteri de la lògica més estricta, pràcticament no podríem parlar (els casos arxiconeguts de ‘penjar el telèfon’ o ‘estirar la cadena’, accions que avui ja no es fan però que continuem anomenant així).

Altres comentaristes, en canvi, aportaven formes diferents de referir-se al mateix, sovint locucions: ‘partir peres’, ‘trencar palletes’, ‘deixar-s’ho’, i fins i tot una de desconeguda per mi, ‘plegar el ram’, que es veu que feien anar a Sant Cugat del Vallès. Aquestes expressions, com la majoria del material fraseològic d’abans de la industrialització, són molt boniques, però tenen un problema: solen ser localismes que no van depassar mai el seu àmbit d’acció (que és el que passa amb el noranta-nou per cent dels localismes), i per tant resulten inaplicables per a l’ús general. Aquesta afició que tenim els catalans per l’arqueologia lingüística sovint ens cega fins al punt de fer-nos perdre de vista la pragmàtica, tan necessària en aquests temps de combat lingüístic que vivim.