És com si hi hagués una mena de llei còsmica que regulés la freqüència d’aparicions de conceptes en els debats (en la construcció de relats, més ben dit), en funció d’alguna cosa que se’ns escapa, amb la intenció de convertir-los en bucles infinits. Aquesta idea una mica paranoica m’ha vingut al cap mentre preparava el mot que volia fer rodar aquesta setmana: autònoms, ara mateix d’actualitat a conseqüència del molest assumpte de l’augment de quotes i que ben fàcilment es pot inserir en el llarg, interminable contenciós que mantenim (i previsiblement mantindrem pels segles dels segles) amb els nostres veïns.

I què ha passat? Doncs que m’he trobat davant d’una feta que ja s’ha repetit unes quantes vegades al llarg d’aquests anys: el terme de la setmana ja havia aparegut. En aquest cas fa cinc anys, concretament el novembre del 2020. Sis mesos després de l’esclat de la pandèmia, per cert. La gràcia d’aquell dia era que la raó que el generava no tenia res a veure amb treballadors per compte propi ni amb legislació laboral sinó amb el concepte una mica més gros, si més no políticament parlant, de l’autonomia.

El diccionari defineix autònom d’aquesta manera: ‘Que es governa per les lleis pròpies, que té el dret o la facultat de governar-se a si mateix’, i mai més escaient això de ‘facultat’ perquè precisament la UAB, la segona universitat (cronològicament parlant) del país, és coneguda popularment com l’Autònoma. Per a descriure la gent que treballem sense amo ni empresa, en canvi, reserva la definició ‘Dit del treballador per compte propi i no d’altri, que no depèn de cap patró’.

Que per què he titulat la columna, doncs, amb un altre mot que no hi té res a veure? Per un motiu que no sé si s’entendrà fàcilment. Resulta que la família d’autònom és tan i tan curteta que en realitat és ell sol, perquè l’Etimològic el presenta en entrada separada d’autonomia (no em demaneu per què que no ho sé). Un dels rars casos de mots orfes que tenim al diccionari. En canvi, autòmat, que aparentment podria semblar una paraula més aïllada, un concepte amb menys projecció, sí que en té: automació, automàtic, automàticament, semiautomàtic, automatisme, automatitzar i automatització. Set, exactament, i tots, menys el primer (en realitat sinònim de l’últim), força habituals en la parla comuna.

Exposada aquesta paradoxa, només se m’acut com a colofó per a l’article d’avui que, a còpia de collar-nos amb impostos per sufragar els despendis dels lladres que ens manen, els autònoms podríem acabar convertint-nos, efectivament, en autòmats.