No, no patiu que el títol no està mal escrit, o si més no està escrit a consciència, amb aquesta terminació a la mallorquina que... Deixa, deixa, val més que comenci pel començament.

Tot ha estat per culpa de l’ocurrència d’un conegut periodista de la Corpo, que ara que els tenen agafats per allà on fa mal són com marionetes (encara més) de l’amo. Al pobre nano no se li va acudir altra cosa, diumenge dia 12, que proposar, d’acord amb els signes dels temps, una “hispanitat de tots”, que no sé exactament què vol dir però estic segur que res de bo. Però en comptes d’engegar-lo, el meu cervell científic em va portar a comprovar quantes hispanitats ja tenim instal·lades a casa (en aquest cas al DIEC), i n’hi he trobades exactament deu: d’hispà a hispanòfil, passant per hispànic, hispanista, hispanoamericà o la més esgarrifosa de totes, hispanitzar. Ecs. Què trobeu, són masses o massa poques? Com a terme de comparació, podem recórrer a la petja de l’espanyolitat al mateix diccionari: quantes presències hi té? Doncs tres menys, exactament mitja dotzena: espanyol, espanyolisme, espanyolista... i una curiosa espanyoleta, que no és una nena ballant sevillanes vestida de torera sinó una ‘Tancadura de barra vertical per a balcons i finestres’. Curiosament, ves per on, no existeix espanyolitat, suposo que perquè deuen comptar que amb l’esmentada hispanitat ja fan.

Com que el criteri del nombre de derivats no sembla prou determinant, he recorregut al fonètic, que li veig més potencial. I he pensat: com sona la hispanitat original? Doncs de vegades hispanidá, altres vegades hispanidaz, altres hippanidá... (dispenseu la poca exactitud de les transcripcions, és el mal de què sempre ha pecat la grafia). En fi, ja m’enteneu, les diferents maneres com ells mateixos, els que es consideren hispans, ho pronuncien. I nosaltres com ho fem? Doncs si fa no fa tal com recull també la nostra grafia, (h)ispanitat, amb el benentès que els parlants de català central i oriental neutralitzem la primera A. Ja es veu que no anem bé: no coincideix amb cap de les llurs. Ara bé, com que seria forassenyat pretendre que els catalanoparlants adoptéssim amb naturalitat cap de les pronúncies ibèriques o sud-americanes, allò que proposo a l’esmentat locutor és que adopti la solució balear, la que més o menys he intentat reflectir amb el títol d’aquest article: hispanidat, amb una T ben oclusiva al final, igual que igualdat, ciudat o urbanidat. Així, amb aquest sí-però-no, potser té alguna possibilitat que l’amo el toleri com a membre (de segona, això sí) de la seva tribu. La vocal neutra ja la deixo al seu arbitri.