Qui ens havia de dir, ara fa tres setmanes, quan us presentava la faula del curiós verb voldre, evolució del llatí volvere (‘el verb que no ha sobreviscut als seus derivats’. Un epígraf llaminer, oi?), que tot plegat s’allargaria tant. Però els millors serials ja ho tenen, això: quan les famílies, a més de nombroses, són interessants no hi ha síntesi que valgui.

Però vaja, ara sí que som a les acaballes. Només ens queden per veure els últims derivats cultes, els menys canònics formalment parlant. Gairebé irreconeixibles. Però primer, això sí, hem de fer justícia: ens va quedar pendent el tercer parent d’involució (juntament amb involutiu i involut), el més bonic: involucre, mare del verb involucrar. La curiositat és que aquest mot descriu una cosa tan poc diguem “política” o “judicial” com el ‘conjunt de bràctees que guarneixen certes flors’.

Apa, i ara sí, passem als subjectes exòtics. El primer és un de tan estrany com valva, del llatí valva, ‘batent d’una porta’, que, en canvi, se n’ha anat cap a un camp semàntic ben diferent: univalve, bivalve, multivalve i valviforme, valvar (que no és verb ans adjectiu) i valvat. Encara més enllà se n’han anat els tres “mecànics” de la família: vàlvula, valvular i valvulina, origen del nom comercial del famós lubricant Valvoline. Ai, que no me’n descuidi: i el simpàtic valvulitis, ‘inflamacio d’una vàlvula del cor’.

Encara més aparatós, mesurat en nombre de derivats, és el substantiu volum (etimològicament ‘rotllo manuscrit; embalum’). Perquè si, per una banda, tenim els previsibles voluminós, volumetria, volumètric i volumètricament, a més dels eixerits i desconeguts volúmetre i volumenòmetre (tots dos, òbviament, nascuts per mesurar), de l’altra tenim els que sorgeixen del segon significat: embalum i els corresponents embalumar i desembalumar, amb les variants embarum (alerta al significat: ‘Rama amb què hom embaruma o cobreix alguna cosa’) i, és clar, embarumar (‘Cobrir amb rama alguna cosa, especialment una pila de llenya que es vol carbonar’). Eh que no us l’esperàveu, aquesta giragonsa semàntica?

Completa, finalment, el quasi centenar de fills de voldre l’adjectiu voluble, amb els seus dos fillets agafats de la maneta: el substantiu volubilitat i l’adverbi volublement. Digne final, al meu entendre, per a una de les famílies més plenes d’interès de les que han desfilat per aquesta secció. Espero que no us hàgiu perdut voltant entre els meandres de tanta derivació i que hàgiu pogut xalar de les mil voltes que dona la vida dels mots. Ens veiem la pròxima volta.