La setmana passada vam sentir el començament de la faula del verb voldre, evolució del llatí volvere, que no ha sobreviscut als seus derivats. I en vam veure un, el curiós cas de revòlver.

Avui en resseguirem uns quants dels altres. No tots, perquè són prop d’un centenar. Només els vulgars, i així ens quedaran els cultes per al pròxim dia.

Engego amb l’altre pintoresc de la colla, semblant al ja esmentat, que també és un substantiu curiós, revolví. Què és això? Doncs un remolí de vent, l’origen del qual, el llatí revolvere, ‘regirar’, s’entén fàcilment només de pensar en la forma, oi?

Molt bé. Vistos els extravagants, podem passar als quotidians. El més cridaner dels quals és ni més ni menys que volt, pare de la volta que amb el temps (un parell de segles, concretament: del XIII al XV) donaria el verb que substituïria voldre: voltar, a més d’un voltejar que, en canvi, no ha fet gens de fortuna. Completen aquesta branqueta un mot multiús com voltant, voltera, voltadits i dos específics de l’arquitectura com arquivolta i sotavolta. A més dels d’ús reduït voltam i volteig.

La segona branca més nombrosa és molt semblant a l’anterior: revolt. D’aquí tenim una primera ramificació d’alta freqüència (revolta, revoltar, revoltant...) i una de molt baixa (revoltillar, revoltilló...), tot i que amb les excepcions de revoltó (`petita volta d’un sostre’) i revoltim (‘mescla de coses heterogènies’), que han triomfat en els camps de l’arquitectura i la cuina respectivament.

Una tercera branca curiosa és la que aplega el verb desenvolupar i els seus fills: desenvolupable, desenvolupament, subdesenvolupat i subdesenvolupament (modernament s’hi ha afegit desenvolupador). Per què és curiosa?: doncs perquè deriven del verb envolupar, un altre cas (aquest, tanmateix, supervivent) digne d’explicació: “Ja existent en català antic en les modalitats envolopar, envolpar, potser d’una base del llatí vulgar INVOLUPPARE on haurien pogut influir VOLUTARI, ‘rebolcar-se’, i INVOLVERE, INVOLVICARE, ‘embolcar d’una manera d’obscura justificació’. No em direu que aquest aclariment final no és bonic.

Completen la gran branca dels derivats vulgars tres substantius: convolució, devolució i envolt (el qual, per la seva banda, ha donat un parell de fills més: envoltar i envoltant), i un adjectiu, devolut (‘que és atribuït a algú en virtut d’un dret que ho fa passar d’un altre a ell), pare del també adjectiu devolutiu; tots dos insignes representants del vocabulari jurídic.

La setmana entrant completarem la família.