
Pau Vidal
Filòleg, traductor i
escriptor
|
|
La casualitat ha volgut que el mot que estrena aquest curs 25-26 comenci amb la mateixa lletra que la tríada que va cloure l’anterior (fum, flama i foc, segur que ho recordeu). Però el cert és que com a casualitat no ens durà gaire enlloc, perquè en realitat la paraula, ara que ja hem sabut que tot i ser importada del castellà no és cap barbarisme, en el sentit que el DIEC la incorpora, m’interessa més pel final que no pas pel començament. És a dir, pel sufix. El primer que cal dir, la informació bàsica, és que -illa no és pas un sufix exclusiu del castellà. En català també existeix, però, això sí, no indica diminutiu sinó una cosa diferent: ‘mena de’. És a dir, variant de l’objecte designat pel terme originari. Així, forquilla no seria ‘forca petita’ sinó una ‘varietat de forca’ i una conquilla no és pas una ‘conca petita’ sinó una ‘varietat de conca’. De fet, tenim termes amb aquest sufix perfectament integrats a la parla quotidiana que no ens criden gota l’atenció: camamilla, per exemple, o faldilla, segurament perquè en cap dels dos casos hi veiem derivació, atès que ni camama ni falda (entesa com a peça de roba) són mots catalans. Taquilla entraria en la mateixa categoria, malgrat que taca sí que existeixi, perquè és obvi que no hi té cap relació. La casuística és variada. Tenim, per posar un altre cas més o menys freqüent, els castellanismes clars, com ara xeringuilla, francesilla, estampilla, esquadrilla, cabritilla o guerrilla, tots, tanmateix, religiosament acceptats al diccionari normatiu i, per tant, a hores d’ara, plenament catalans. Un cas fronterer, en canvi, és cerilla, que a pesar de venir de fora va engendrar un dels insults més nostrats i expressius de què disposem: mitjacerilla. També n’hi ha que dissimulen tan bé que sembla impossible saber d’on han sortit: burilla, cotilla, escotilla, falsilla… I finalment, els meus preferits, els que porten el sufix amb tanta naturalitat que, com aquell qui diu, ni tan sols el veiem: manilla, patrimoni immaterial de castellers i jugadors de botifarra, llentilla, un altre cas compartit entre dos col·lectius (cuiners i dermatòlegs, perquè la paraula també designa aquelles pigues tan petitones), bescambrilla, un clàssic dels tapets de casino, la malfamadíssima pastilla (que si de cas és considerada barbarisme, això sí, erròniament, es deu al mot sencer, no només al sufix) i, last but not least, la catalaníssima pubilla, tan nostra que no cal ni comentar-la. En total, prop d’un centenar d’illes que conformen un veritable arxipèlag verbal. |