Continuem amb aquest estiu xardorós (la xardor és una xafogor encara més asfixiant) amb el segon dels elements que ens pugen la temperatura. Fum té una desena menys de derivats que foc (que n’eren una cinquantena), però molts de ben eixerits. Com que en aquest cas no hi ha entrebancs etimològics (la família davalla de fumus, d’idèntic significat), avui el que farem serà començar pels fills més brillants. I, com és natural, el primer serà perfumar (pare, al seu torn, de perfum, perfumer, perfumeria, perfumista i perfumador), que té la característica gens desdenyable de ser probablement mot de creació catalana, en el sentit de ‘fumar del tot, extensament; fumigar amb fums aromàtics’, que després es propagà a altres llengües europees. Més membres interessants: esfumadura, del verb esfumar, formalment idèntic a la sfumatura italiana tot i que de significat no del tot coincident; el preciós fumarel·la, sinònim de fumerol; el simpatiquíssim fumerri, ‘massa de fum que es desprèn d’un cos que fuma’, per analogia amb beverri, caguerri i mamerri. Admet, tot i que el diccionari no ho recull, el significat de ‘allò que es fuma’ i, per tant, funciona com a sinònim de tabac: “Si no ens queda fumerri ja passaré per l’estanc”. I finalment el fantàstic compost fumdeterra (amb la variant fumaterra), que ves per on designen respectivament una planta i un bolet.

Repassats els excelsos, ens quedarien les branques més o menys lògiques, que en realitat  es redueixen a tres: fumar (amb fumador, fumant, fumat, fumatge i algun més), fumejar (amb un sol derivat, fumejant) i fumigar (fumigació, fumigador, etc). I després queden les més específiques, que, llevat de fumista (‘instal·lador i conservador d’aparells de calefacció’) i fumisteria, són totes espècies úniques: esfumí (‘Tros de pell suau o de paper estopós que serveix per a esfumar’), fumarell, fumassa (‘Gran fumera’), fumassola (‘Fum escampat com una boira baixa’), fumereta (‘Petita peça de ferro en forma de xemeneia de les antigues armes de percussió’), fumerol, fumeral i finalment els adjectius fumer i fumós. Completen el total de quaranta-i-escaig els dos compostos cultes i antònims fumífer (‘que fa fum’) i fumívor (‘que absorbeix el fum’).

Enllestida, doncs, la família que segurament coneixen millor els bombers (probablement els únics que ja es devien saber totes les paraules que hem esmentat), la setmana entrant matarem la sèrie (i el juliol) amb la tercera efa, la més ètnicament catalana: la de flama i flamarada.