Doncs apa, ja som amb la primera de les tres efes tràgiques de l’estiu, la de família més nombrosa (una cinquantena de membres no són poc). I de ben interessants, com ara la dotzena de derivats cultes, que són dues branques sorprenents: la de focus (enfocar, desenfocar, enfocament...) i la de focal (bifocal, focalització...) Estrany, oi, que focus i focal, que semànticament semblen tenir-hi ben poc a veure, derivin de foc? L’explicació rau precisament en el que ens hem saltat, l’etimologia. Som-hi.

El nostre foc deriva del llatí focus, que, tanmateix, no tenia aquest sentit diguem geomètric sinó un d’aparentment molt allunyat: ‘fogar, llar’. Dic aparentment perquè, com ja es pot intuir, la llar de foc, allà on el foc encès feia bategar el cor de la casa, n’era precisament això, el centre irradiador. D’aquí en baixen precisament uns quants derivats que conserven l’essència d’aquell origen: fogar i fogall, ‘llar’, o fogatge, un impost que es calculava per cada foc o casa habitada (com encara avui a Tor i altres indrets del Pirineu). Després ja venen els fills directes del foc tal com l’entenem avui: fogata i fogater, per exemple, que no necessiten explicacions; un altre duet, fogaina i fogainer (també conegut com a fogoner), i els resultats de la seva feina: fogassa (‘pastís de farina, com una coca’), fogasser i fogassó; i encara una branca més que segur que us resultarà familiar: la de fogó (enfogonament, fogona, fogonada i fogonejar), ‘cremar superficialment’. I, per acabar, una colleta curiosa: fogós i fogositat, generalment aplicats a les arts amatòries, però que provenen del substantiu fogor, ‘acalorament’, estretament relacionat amb els famosos, i empipadors, fogots femenins (que, per cert, en sentit literal designaven la ‘llenya per a fer foc en els forns de pa’). Curiosament, els diccionaris no atribueixen el mateix origen a xafogor i xafogós, malgrat la gran proximitat tant semàntica com formal.

Ens descuidem res? Doncs sí, un parell de branquetes. Primer, una que resultarà molt familiar als mallorquins: la de foguer, d’on en surten les foguerades i sobretot els foguerons, els de la famosa celebració que els fills de Sa Pobla exiliats al Principat munten a Gràcia per Sant Antoni. I segon, una altra de força important: la dels compostos, que al principi només en comptava un (contrafoc) i amb el temps s’ha anat enriquint fins a mitja dotzena, des dels antics botafoc i matafoc (‘pala o picador per apagar el foc’) fins als més moderns tallafoc i guardafoc i el gairebé neonat correfoc.

Apa, i la setmana entrant vendrem fum.