Dèiem el dia passat, recollint el que ja havíem explicat ara fa quatre anys arran d’un altre partit del Barça contra l’Espanya negra encarnada en aquests personatges nefastos del xiulet, que el mot que ens ocupa forma part de la família del verb albirar, encara que ha conservat la forma més acostada a l’original perquè davalla directament d’arbiter, ‘testimoni ocular’. I dic en forma part quan en realitat fora més pertinent dir que la integra de manera més que majoritària, atès que quinze dels divuit membres corresponen a la seva branca.

I no en va, concordant amb la comparació que fèiem entre àrbitre (mot estàndard) i àrbit (pronúncia popular encara no normativa), que podrien equivaler a l’evolució culta i la vulgar respectivament, la branca d’àrbitre és precisament la dels derivats cultes. En pengen termes habituals com arbitral o arbitrar (un verb que fa gràcia haver-lo d’aplicar a això que fan els súbdits del Colegio de Árbitros); arbitrari també és ben comú, malgrat que el significat ja se n’aparta una mica: ‘discrecional’, i també ‘exercit no atenent sinó a la voluntat o el capritx propis’, i l’adverbi i substantiu corresponents, arbitràriament i arbitrarietat, que tot i el regust culte se’ns fan familiars gràcies als mitjans de comunicació.

En canvi, arbitració o arbitrador, més especialitzats, són força infrequents, així com els substantius arbitrament (‘Acció de donar sentència arbitral’) o arbitratgista, que no designa cap fan dels col·legiats sinó una ‘persona que fa arbitratges de borsa o en la fixació dels preus’. I completa la família el més bonic de tots, arbitri, que encara que fa la viu-viu en l’àmbit sempre àrid del dret continua mantenint la seva personalitat filosòfica natural: ‘Facultat de la voluntat de l’home de prendre una resolució amb preferència a una altra’.

En realitat la família no s’acaba aquí, perquè modernament n’ha sorgit un doblet nou, arbitrisme i arbitrista, en el camp de l’economia. Es veu que es tracta del ‘Corrent de pensament politicoeconòmic que proposa uns mitjans únics i simples per superar una etapa de decadència econòmica’, i a mi aquesta definició em fa pensar, ves per on, en els tribunals espanyols que esmentàvem i les seves respostes úniques i simples (“castigats!, a la presó!”).

No deixa de resultar xocant l’enorme semblança que hi ha entre l’arbitratge esportiu i el polític, fins al punt que de vegades arribes a témer que el col·legiat, en comptes de targeta vermella, no es tregui de la butxaca una ordre de detenció contra el jugador díscol.