Els puja-i-baixes d’aquest símbol del capitalisme que és la borsa (fins al punt que cada vegada dubtes si l’has d’escriure amb majúscula: la Borsa) sempre provoquen notable interès, tant als especialistes (que de vegades és histèria i tot) com als profans, permanentment atrets per la possibilitat, al final mai satisfeta, d’aprendre d’una vegada com funciona aquest sistema diabòlic. En canvi, als interessats en llengua, ves per on, aquests vaivens del mercat ens renoven l’interès per la R.

Sí, per aquesta erra que en algun moment de l’evolució va deformar el so sibilant original (bossa) fins a crear aquesta bestioleta curiosa que ens va costar una mica d’aprendre a dir. No és pas cap estranyesa, més aviat al contrari: el so de R és especialment versàtil i fa cabrioles en moltes llengües. Un moment: he dit so sibilant original? Doncs molt malament, perquè en realitat la direcció és exactament la contrària. El mot del qual provenen totes dues paraules és bursa, tal com testimonia per exemple la llengua italiana, on tots els derivats la mantenen: borsa, borsista... (coincidint, una vegada més, amb les formes catalanes, cosa que ens hauria de fer rumiar una mica sobre la llengua amb la qual massa sovint basem les comparacions). Per tant, aquí el terme objecte d’evolució és precisament bossa, i val la pena fixar-se en la curiositat que els nostres veïns encara van estirar el so molt més enllà fins a arribar al de la L de bolsa.

Què veiem en tot això? Doncs que, de totes les llengües de la família, el català és l’únic que fa distinció entre l’objecte bossa i el sistema borsa, que tots els derivats segueixen al peu de la lletra: embossar, embossament, reembossar... per al primer, borsari, borsista, reemborsar... per al segon. Com que, tractant-se d’un camp tan especialitzat, som davant d’una família poc nombrosa, entre els pocs derivats de borsa amb prou feines trobem una curiositat remarcable: l’existència del verb emborsar (‘posar a la bossa’), curiosament molt més desconegut que el seu complementari reemborsar. Bé, això, i també el fet que no existeixi el corresponent substantiu (emborsament), mentre que, en canvi, sí que hi són desemborsament i reemborsament. I una altra curiositat que en realitat no ho és: l’existència de borseguí, que, tanmateix, no té res a veure amb la família; aquesta sabata alta fins al turmell o més amunt, tant d’estil Bovary, prové del francès antic brosequin (ja es veia venir, això, oi?), que al seu torn la va prendre de l’holandès broseken, ‘sabateta’.