A partir de la tragicòmica ‘operació Catalunya’, el dia passat vam descobrir una particularitat del verb obrar, mare del nostre protagonista: que té quatre vegades més de derivats cultes que no de vulgars. I vam començar per aquests darrers (obra, obrador, obrer...: en total una desena) i encara vam tenir temps de veure tres branquetes dels cultes, fàcils de reconèixer perquè han fet evolucionar la B de l’arrel en P: òpera, operós i opulent.
   
I avui ja passem a les més gruixudes. Començant precisament per la d’operació, que penja ni més ni menys que del verb operar; aquí hi ha uns quants dels grans tòtems de la família: a més de l’esmentat, també operador (tan polisèmic que té ni més ni menys que tretze accepcions, des del cirurgià fins a l’operador de càmera o al turístic), operari, operatiu o el també adjectiu operatori, famós justament pel seu fill esdevingut substantiu postoperatori. Completen la branca un parell d’exquisits com són el binomi operand/operant (el primer en matemàtiques, el segon genèric), amb l’afegitó de la locució llatina modus operandi, i el refinat verb adoperar, un sinònim d’’usar, emprar’ pràcticament desconegut.
   
D’aquesta branca passem a la de sobre, no tan gruixuda, però relacionada molt íntimament: la de cooperar, d’on pengen un repòquer de fills gairebé bessons: cooperació, cooperador, cooperatiu, cooperativisme i cooperativista, de gran auge ara fa cap a un segle, llavors del miratge de la República, i reviscolats més modernament gràcies a l’invent de les ONG. I sempre digna de remarcar la preciosa cooperativa, col·loquialment reformulada en comprativa.
   
La tercera i última branca grossa és una mica diferent: es tracta de l’adjectiu òptim (superlatiu de bonus, ‘bo’, derivat també d’ops, ‘riquesa’): en aquest cas de fills n’hi ha set, però també giren tots al voltant del significat inicial: optimisme i optimista (més l’adverbi òptimament) i el duet optimar i optimació, modernament rellevats per optimitzar i optimització.
   
Clouen la família un parell d’elements solts que podem considerar gairebé fòssils: el primer, opus, en rigor és un llatinisme, i tot i que el diccionari només en recull dues accepcions (la musical i l’arquitectònica, ‘aparell d’un edifici’), el fet que designi una coneguda secta religiosa l’ha reforçat; el segon tot just és una mica evolucionat, opuscle, ‘obra literària o científica de poca extensió’.