D’això de l’operació Catalunya gairebé en podríem dir l’operació de Schrödinger, de tant aparèixer i desaparèixer. Els uns que sí i els altres que no. Ara, una cosa que estic segur que cap dels implicats deu haver fet és consultar el diccionari etimològic, perquè estic segur que el serial encara superaria el d’ells.
D’entrada, l’arrel del mot només està discretament amagada, o més aviat dissimulada; perquè segur que darrere d’operació tots hi veiem clarament una òpera, i per poc que tinguem un mínim de coneixements sabrem que en llatí aquest mot volia dir obra (i d’aquí operari, per exemple). Si deduïm això anirem pel bon camí, perquè l’origen només un graó més amunt: es tracta del verb obrar, en llatí operare, que al seu torn derivava d’un mot que encara us deu sonar més: opus, que ha conservat el sentit primigeni d'‘obra, treball’, especialment en el camp de la música. En parlarem més endavant.

Obrar és un verb de la faixa mitjana (una cinquantena de derivats), amb una particularitat que crida l’atenció: d’aquest mig centenar, una desena exacta conserven la B etimològica (obra, obrador, obrer, obrerisme...), tot i que també se’ls ha esquitllat un intrús: inòpia (i alerta que aquest mot no significa ‘ceguesa’ com molts es pensen sinó ‘pobresa, indigència’. Mireu l’etimologia, que s’ho val: del llatí inopia, derivat d’inops, inopis, ‘pobre’, i aquest d’ops, opis, ‘riquesa’).

Llavors, si els altres quaranta derivats no conserven la B, com són? Doncs igual que molts altres mots amb una arrel semblant: els cultes, perquè justament és un verb amb molts més derivats cultes que no pas vulgars, han mudat aquella B en P, justament com a inòpia i també com al protagonista de la nostra columna: operació, operar, operatiu... Ara bé, com que la família s’ho val, aquesta vegada sí que en farem un repàs exhaustiu.

Començarem per una branqueta petitona, però significativa: la d’òpera, precisament, que ha donat tres fills més: opereta, operista i operístic, tots circumscrits al llenguatge de la música lírica. Una altra de curteta és la de l’adjectiu operós, ‘que implica molt de treball o esforç’, aquí pràcticament desconegut, però que en italià és molt comú amb el significat de ‘pencaire, treballador’. Finalment, una tercera branca de pocs membres és la d’opulent (i aquí teniu el lligam amb aquell curiós ops, opis, que hem vist a l’arrel d’inòpia), completat amb opulència i opulentament.

La setmana entrant, més obres operatives.