Si ara us demanés quin lligam semàntic hi ha entre cens i censura segurament us posaria en un compromís. Perquè, encara que formalment sembla factible que la segona derivi de la primera, quina relació hi pot haver entre un mot que suggereix recompte o llista i un altre que comporta la idea de, diguem, control més o menys ideològic?

Doncs en efecte n’hi ha, de lligam, i força més estret que no ens imaginem. Per això he volgut aprofitar l’ocasió que ens brindava l’última ocurrència de la batllessa de Ripoll per fer una incursió (no ens passa sovint) estrictament semàntica. Resulta que el census llatí tenia com a significat literal ‘fer una valoració’, i d’aquí les diverses accepcions, entre les quals, efectivament, la de ‘registrar els residents en un indret determinat’ (cosa que, convé no oblidar-ho, responia a una voluntat recaptatòria). Però la valoració quantitativa no és l’única que es pot fer, ni de bon tros; i de fet la que va donar lloc als funcionaris que foren anomenats censors, i per tant a la censura, és d’una natura ben diferent, per no dir oposada: la qualitativa. El més curiós del cas és que, amb el temps, aquestes dues ànimes de cens s’han concretat en sengles branques de derivats gairebé paral·leles; d’una banda, els quantitatius han donat lloc a acensar, acensador i acensat, per exemple, així com a censal, censaler i censalista, censual i censualista, censat i censatari; mentre que els qualitatius han generat censor i censorat i tota la branqueta de censura: censurar, censurable, incensurable i censurador. Tanquen aquesta segona línia de parentela recensió i recensor, que serien la versió moderna d’aquells funcionaris franquistes que decidien què es podia publicar i què no (els d’ara s’han de conformar dient què val la pena llegir i què no).

Els heu comptat? Exactament, deu contra nou, un enfrontament pràcticament simètric; suposo que això es podria presentar com una paràbola de l’evolució lingüística (ja ho he dit: les dues ànimes), però alguna cosa em diu que en aquest cas pot ser més profitós relacionar-ho amb el fet que ha donat lloc a la columna: la idea subjacent darrere l’acte de censura, que no seria sinó reduir, ni que sigui de manera simbòlica, un cens municipal on hi figuren elements que, a parer del censurador, no hi haurien de ser. El cens, element d’un paisatge que dibuixa una identitat, com a mirall sempre conflictiu d’una contraposició ideològica; una lliçó moral a la qual ara mateix sembla impossible de sostreure’s.