De totes les vegades que m’he sorprès, en aquesta columna, que un terme encara no hagués estat objecte del nostre interès, potser aquest d’avui s’endú la palma. Com pot ser que després de gairebé una desena d’anys, la corrupció encara no hagués tret el caparró per aquí? La corrupció!, que és pràcticament constituent, per no dir fonament, de l’activitat política? La veritat és que no me’n sé avenir.

Mentre miro de trobar-hi resposta, aprofitaré per comentar una curiositat, relacionada amb el verb del qual prové, que és ni menys ni menys que rompre. Resulta que justament la setmana passada ens va sorprendre que cedir (pare de secessió, el mot que fèiem rodar) també debutés en el Rodalmot, i la sorpresa no es devia tant a ell mateix com al gran nombre de derivats que té i que, tanmateix, havien esquivat fins aleshores la nostra mirada; doncs amb rompre ha passat una mica la mateixa. Sense arribar al centenar llarg d’aquell, estem parlant de més d’una cinquantena, que no són pocs, precisament. Ni estranys, o infreqüents, com es podria pensar atesa la desconfiança que aquest verb genera entre els parlants no balears (a les Illes sí que és del tot viu en la llengua oral); els que són una mica llegits el coneixen del registre literari, i per això li concedeixen un úns poètic i prou (“rompre les ones, el rompent de les ones”), mentre que els que no en són gaire fins i tot acostumen a creure que és castellanisme. Però res més lluny d’això; en són derivats mots tant i tan corrents com derrota, ruta, rutinari o abrupte, i fins i tot en algun apareix en tota la seva integritat: a interrompre, per exemple, o a interruptor. Ja em direu si això no és català de cada dia.

Però com que avui ens queda poc espai, mentre esperem que el destí ens en torni a oferir una altra oportunitat, em limitaré a la branca del nostre protagonista, que és la que penja de corrompre (i la més nombrosa de la família, per cert): a més de corrupció, la integren adjectius com corrupte, incorrupte (aquest també us deu sonar força, oi?), corruptiu i incorruptible, substantius com corruptibilitat o corruptor i adverbis com corruptament i incorruptiblement (un terme que estic segur que deu aparèixer a la majoria dels programes electorals dels partits i als discursos d’acceptació dels càrrecs, he he). I la perla de la colla: corruptela, ‘abús contra la llei o el dret’, una d’aquelles paraules que fem servir gairebé sempre en plural. I, alerta, amb ela geminada, ves a saber per què.