Em fa gràcia estrenar l’any (si és que aquesta setmana la podem considerar d’estrena, que jo trobo que sí, de la mateixa manera que tots els sants tenen capvuitada, oi?), doncs em fa gràcia, deia, engegar amb un tema que trobo especialment interessant i del qual ja n’he parlat alguna vegada, perquè és d’aquells que als qui no són de l’ofici els costen una mica d’entendre. Ho presentaré amb un titular de diari que ho recollia: “L’euroenglish, la nova llengua que més es parla a les institucions europees”.
   
Més enllà d’escandalitzar-se o esverar-se per una cosa que és una obvietat (i no solament a les institucions: a qualsevol localitat turística, fins i tot fora d’Europa, passa igual), l’interès d’aquesta notícia rau en la descripció de com és aquest euroanglès que s’està modelant: “ple de manlleus d’altres llengües i tecnicismes propis de la política i la diplomàcia”. I tot seguit n’enumera uns quants trets, deguts a l’influx d’altres idiomes i que, proficiency en mà, es podrien considerar errades. Justament per això un dels noms que li han posat a Brussel·les és el de bad english (a més d’eurish, que segurament no arrelarà, però que trobo força millor).
   
Per què m’interessa aquest tema? Doncs perquè és un exemple molt clar, entenedor per a tothom, de les conseqüències del contacte de llengües, que de vegades té forma de bilingüisme i de vegades de multilingüisme. Quan es diu que l’anglès es convertirà en la llengua franca del món, no s’acostuma a afegir que això té un preu, i no precisament barat; perquè les distorsions que aquesta nova parla universal (com a mínim del món occidental i àrea d’influència) rebrà a causa dels centenars de substrats (les llengües maternes dels neoparlants, és a dir, nosaltres) acabaran penetrant, vulgues no vulgues, en el mateix anglès, i per tant també en els parlants nadius (de les següents generacions, és clar). És un fenomen inevitable, i com més avança la comunicació global més. Dit d’una altra manera: el preu d’esdevenir llengua planetària serà convertir-se en una altra cosa, que potser ni tan sols serà estrictament anglès. I alerta que no em refereixo només al lèxic: això també afecta la fonètica (la pronúncia, si en voleu dir així). I els catalans sabem bé què passa quan l’eina amb què tu et comunicaves amb el món, la cara amb què et presentaves a tothom, es converteix en una altra cosa, encara que en el nostre cas no sigui per aquest motiu sinó per un de molt més lúgubre.
   
Un tema per rumiar-hi, oi? Apa, bona entrada de quart de segle.