El que es promet es paga, o sigui que endavant amb la família de mútua. Bé, més que prometre el que vaig comentar és que em faria gràcia explicar-la, perquè és certament interessant.

D’entrada, el primer que cal dir és que som davant d’una família de la banda mitjana tirant a alteta: una seixantena llarga de derivats no són pas pocs. La mare de les criatures és el verb llatí mutare, amb el significat que conserva de ‘canviar’. I la nostra protagonista pertany a la segona gran branca familiar, la dels derivats cultes (els que mantenen la T etimològica), juntament amb els verbs commutar, immutar, permutar i transmutar (alerta amb aquest!), els adjectius mutable i mutant i el substantiu mutació, inesperadament pobre perquè ha generat un sol derivat (transmutació). Ara, el més pobre de tots, l’única branqueta dels derivats cultes que té un sol brot, és el simpàtic i ja esmentat mutant, ‘dit de l’individu, tipus, fenotip, caràcter o gen que prové d’una forma salvatge de mutació’. Sí, aquells personatges de Blade runner i pel·lis així, que (segur que no us ho pensàveu) també recullen els diccionaris: ‘Ésser que procedeix de l’espècie humana, però que té qualitats extraordinàries’.
   
Però m’he avançat als esdeveniments, o sigui que reculo un moment. La nostra branqueta també arrenca d’un adjectiu, concretament de mutu. Que podria semblar el masculí de la paraula de la setmana si no fos que en realitat la mútua a què ens referim és una reducció, tal com vam explicar el dia passat, de mutualitat (entesa com a ‘Associació de persones afectades etc etc’, us en recordeu?); l’acompanyen en el tercer nivell de derivació mutualisme, mutualista i mutualment, i completen la generació dos mots tan eixerits com mutuant i mutuatari, que són, respectivament, la persona que dona i la que rep el préstec en el contracte mutu.
   
Conclourem aquesta primera tongada amb la branca sorgida del curiós verb transmutar, que per l’aspecte podria semblar el modern de la família (avui qualsevol cosa que comenci amb trans- és d’allò més actual). En realitat el significat és molt menys atractiu, perquè és estrictament lògic: ‘Transformar una cosa en una altra de naturalesa completament distinta, o una substància en una altra’. I, en la mateixa línia, els derivats són iguals de “racionals”: transmutable, transmutació, transmutador, transmutatiu i transmutatori (fixeu-vos que tots conserven la T). Això permet crear el derivat indiscutiblement més llarg de tots, el substantiu heptasíl·lab (poca broma!) intransmutabilitat.

La setmana entrant ho rematem.