Poques vegades, per no dir poquíssimes, hem tocat neologismes en aquesta columna, i no pas per falta de ganes ans perquè l’actualitat mana. I de mots inventats, com és natural, encara menys, sempre per la mateixa raó. Per això avui em fa tanta il·lusió fer rodar aquesta paraula que encara no surt al diccionari (i dic encara perquè no descarteu que un dia hi surti: mireu, si no, el cas d’internet). I encara guanyarà més punts (i mai tan ben dit) a partir d’aquesta setmana, quan comença la 2ª Lliga del Paraulògic (si us hi voleu apuntar, només cal que us registreu com a usuaris a www.vilaweb/paraulogic; si ja en sou, ni tan sols això: el mateix dilluns dia 14 rebreu un correu amb un enllaç convidant-vos a participar-hi). Durant dos mesos, les quatre fases del campionat (virtual per comarques, virtual per regions, semifinals presencials i superfinal, el 14 de desembre, a Barcelona) retornaran al primer pla un joc que és una autèntica estructura d’Estat.

I no ho dic per dir-ho. Catalunya és el lloc on ha triomfat més de tot Europa (el Paraulògic és una adaptació del joc Spelling Bee del New York Times). Penseu que en castellà se n’han fet tres versions i totes tres han fracassat rotundament, una darrere l’altra (i totes tres, ves per on, a càrrec de catalans: exemple contundent que el botiflerisme no sempre surt bé). I això que el nom que es van empescar no estava malament: PalabRETO la primera i Palabreja crec que la tercera. Perquè el nom, com bé saben en el camp de la publicitat, és fonamental perquè un producte funcioni; en el cas que ens ocupa, recordo com si fos ara l’estiu del 21, quan en Jordi Palou ens va demanar a una colla d’amics si li volíem fer de conillets d’Índia per provar l’adaptació que n’havia fet, i de passada ajudar-lo a buscar un nom. Com és natural, van sortir moltes propostes, alguna de les quals meva (que no reproduiré per vergonya, he he), però la majoria pecaven del mal que ens afligeix en aquesta matèriade fa tant de temps: el xescoboixisme (‘Tripijocs’, ‘Llenguamots’ i coses per aquest estil, que circulen impunement per mitjans, concursets i tota mena d’iniciatives sense que la majoria dels nostres compatriotes vulguin entendre que això crea més rebuig que no adhesió). L’elecció final, paraulògic, una innovació que té la gràcia de la sonoritat i sobretot d’estar formada segons les regles de la derivació en català (al DIEC hi ha un centenar i mig de paraules amb el sufix -lògic), s’ha demostrat més que afortunada. Cosa que, al meu entendre, li augura un futur esplendorós.

Llarga vida al Paraulògic. Ens veiem a la Lliga.