Per una vegada abandono sense miraments el conflicte nostro de cada dia per ocupar-me d’un altre que, a una escala diferent, també té el seu què: el de Julian Assange contra el poder, l’últim episodi del qual ha estat deixar-lo en llibertat a canvi que es declarés culpable. I si ho faig és per poder fer rodar un mot que en el nostre, de conflicte, per sorprenent que sembli (i a mi m’ho sembla), encara no ha sortit.

Etimològicament, l’adjectiu culpable no té gaire misteri: prové de culpa, rebut ja així mateix del llatí, tot i que en català antic, tal vegada per influència de l’italià, es feia amb O, colpa. Es tracta d’una família entre mitjaneta i petita, força previsible i, per tant sense gaires sorpreses, per no dir cap: amb quatre branques principals constituïdes per sengles verbs (culpar, disculpar, inculpar i exculpar), cada una amb les seves corresponents branquetes. Molt significativament, la que en té menys és exculpar, i tot i que això ens permetria abandonar-nos a consideracions morals (no gaire optimistes, és clar), m’estimo més, ara com ara, deixar-ho córrer.

Em centraré més aviat en el segon dels verbs, disculpar. Que certament no es pot queixar de no comptar amb tot el repertori de derivats (disculpa, disculpable, indisculpable i fins i tot dos de tan aparentment prescindibles com disculpació i disculpament). De fet, qui em queixo més aviat soc jo, concretament de l’ús excessiu, diria que calcat, que en fem com a sinònim de ‘demanar perdó’: “Disculpa, no m’he explicat bé”, per exemple, és una frase que sentim sovint. I encara que no se li pot atribuir un origen castellà, el meu ensum és que sí que la fem anar per influx de la llengua veïna, perquè en un cas així el català tradicional diria “Perdona, no m’he explicat bé”, o fins i tot amb un altre verb més genuí i, tanmateix, avui arraconadíssim: “Dispensa, no m’he explicat bé”. De fet, dispensar resulta molt més interessant que no pas disculpar precisament perquè és qualsevol cosa menys previsible: té tres accepcions amb significats ben allunyats, la de ‘distribuir, repartir, concedir’, la d’’eximir d’una obligació’ (dispensar del servei militar, per ex.) i, finalment, la d’avui: ‘absoldre d’una falta, perdonar, excusar’. Com que es tracta d’un verb, doncs, en clara reculada, el meu consell és que mireu de posar-lo en pràctica; sense arribar als extrems de passar dotze anys privats de llibertat, en aquesta època de comunicació constant i, per tant, d’ensopegades contínues, segur que d’ocasions no us en faltaran.