La setmana passada vam veure topònims, adjectius i compostos, però no ens van quedar temps per parlar del gran protagonista d'aquesta història. Perquè, en efecte, el prefix euro- (el diccionari l'anomena prefixoide perquè en realitat és un escurçament) s'ha consolidat com un dels tòtems del segle XXI, naturalment sense guionet: euro, aquesta moneda-enganyifa que va aconseguir que el nostre patrimoni es reduís, en una sola nit (literalment), ben bé d'una tercera part. No cal que recordem el salt de preus i l'arrodoniment, sempre a favor dels de sempre, oi? Ara bé, allò que no recorda gaire gent és que l'euro, abans de dir-se així, es deia d'una altra manera; concretament ecu, acrònim de European Currency Unit, una denominació que hauria estat molt millor perquè esmorteïa en gran mesura les diferents pronúncies dels actuals usuaris, algunes de tan allunyades de les altres, i sobretot hauria evitat la pronúncia acastellanada de la majoria dels usuaris catalans, que, en canvi, amb ecu no haurien tingut cap dificultat a fer la E oberta i la U normal.

Vinga, un parell de curiositats més i ho matem. Primera, m'he reservat per al final el derivat més simpàtic de tots, que és ni més ni menys que un element químic: concretament l'europi, de nombre atòmic 63, batejat així pel científic que el va descobrir, el químic francès Eugène Demarçay, en honor del continent europeu. Ja sabeu que en els diversos camps de la ciència els criteris a l'hora de batejar troballes, invencions i descobriments són tan inescrutables com els camins del senyor.

L'altra curiositat és restringida als animadors dels jocs de paraules, de manera que si no és el vostre cas, val més que us ho salteu perquè segurament no li trobareu la solta. La feta és que la paraula Europa compleix una de les condicions més importants per ser apreciada pels verbívors, que és la de tenir anagrama (mot format amb les mateixes lletres); de fet Europa no en té un sinó tres: poareu (forma conjugada del verb poar), operau (ídem en mallorquí del verb operar) i un d'encara més abstrús, apreuo (del verb apreuar). No són anagrames gaire lluïts, ben cert, però si penseu per exemple en Àfrica (que fa farcia, o ficarà), o encara pitjor, en Amèrica, Àsia o Oceania, que ni tan sols en tenen, se'n dedueix que els continents no deuen tenir gaire tirada per la juguera. Cosa que ja quadra, de fet, amb la murga de la transcendència amb què proven de disfressar aquestes eleccions que venen perquè ens empassem, com els últims trenta anys, l'enganyifa.