Per un moment he tingut por que la riquesa filològica de la família fos prou que m’impedís explicar-vos una batalleta que em venia molt de gust, però no: filològicament parlant, aval és tan minso en quantitat com fascinant en qualitat.

Però primer la batalleta de iaio filòleg. Resulta que de jove vaig viure una temporada llarga al Barri Xino de Barcelona, allò que hem acabat anomenant el Raval perquè les autoritats no reeixien a fer que la plebs en digués Barri Xinès. I precisament en aquesta fal·lera, tan pròpia de les autoritats suposadament demòcrates (i en realitat tan fatxes) de la ciutat, d’escampar la denominació “inclusiva”, em van llogar perquè fes el sermó de la Festa Major. I ja tens el menda, amb aquella inconsciència que déu m’ha dat, enfilant-se dalt de l’escenari guarnit amb una samarreta (encarregada per a l’ocasió, sí senyor)-suspense: a davant hi duia escrit un RAVAL així de gros, per fer veure que feia promo del nom del barri, però a darrere, atenció, hi deia ®AVAL és GARANTIA, un joc de paraules que jo crec que no va entendre ningú, ni les autoritats que seien darrere meu ni encara menys els quatre, ehem, nouvinguts que em miraven amb cara de “qui deu ser aquest senyor i de quin país encara més llunyà que el nostre deu venir que no s’entén re del que diu”.

En fi, explicada la batalleta, anem per la ciència. Que val molt més la pena, perquè l’etimologia que el diccionari ens proporciona del mot d’avui és una delícia de fantasia. Som-hi: aval, inserit en la família de vall, ‘depressió geogràfica’, provindria “del francès aval, d’origen incert: reducció de à valoir, ‘que ha de valer’; de l’àrab hawala, ‘document de crèdit que ha de pagar un tercer’, a través de l’italià avallo; o simplement de l’adverbi francès aval, ‘a sota’, lloc del document on sol figurar un aval”. Què? No em direu que no és fascinant; una de les etimologies més fantàstiques que han desfilat per aquesta secció: de l’àrab, a través de l’italià i després del francès... Això sí, tota la fantasia, tal com us he avançat, s’acaba aquí, perquè la resta és pràcticament res: el verb avalar i el substantiu avalador, i para de comptar. No és estrany, tanmateix: després de segons quins esforços és fàcil quedar-se sense recursos per mantenir el nivell. I ara que hi penso, ves que no sigui una metàfora del que els espera a més d’un partit: que amb la feinada per aconseguir els avals necessaris per presentar-se, a l’hora de la veritat es desinflin per falta d’esma. Estarem amatents, doncs.