Avui començo amb una altra batalleta de jaio; em dec estar fent gran. Resulta que a la facultat, quan jugàvem a versionar poemes famosos (ja n'hem parlat altres vegades, oi?), els companys i jo vam decidir ampliar el joc a l'autoria, és a dir, ocultar-ne el responsable signant les nostres versions irreverents (de vegades sacrílegues i tot) amb pseudònim; si mai us heu trobat en el destret de triar-ne un, ja sabreu que no és fàcil. Entre milers de possibilitats, amb quin criteri decideixes? Jo, com a premonició del que acabaria essent una de les meves tares, esdevingudes virtuts per necessitat, ho vaig resoldre amb un joc de paraules: em diria Pau Pèrrim. I com que els acudits no s'han d'explicar, si aquest pseudònim no us fa riure, vol dir, simplement, que teniu un sentit de l'humor diferent del meu. Millor per vosaltres, segurament.

En fi, aquesta prèvia era per dir que, després de tants anys (més de trenta!), el mot d'avui m'ha permès descobrir d'on ve l'adjectiu que aleshores em va fer tanta gràcia. Sí que en sabia, en aquell moment, el significat, però encara no se m'havia despertat el vici de l'etimologia. I mira que era fàcil, perquè paupèrrim no és sinó el superlatiu de pauper, el pare de la nostra criatura.

I ara que ja us l'he presentat, passo a fer rodar el mot en qüestió, que per això som aquí. L'adjectiu pobre fa honor al seu nom perquè, malgrat ser un terme d'alta freqüència d'ús, té una família més aviat escassa. I molt canònica, car es divideix en dues branques: mitja dotzena escassa de derivats cultes i una dotzena llarga de vulgars.

Començo pels primers, que ja els tenim encetats. A més del superlatiu esmentat, tenim un verb igual d'exòtic, depauperar, que és senzillament sinònim d'empobrir. Pràcticament sense ús, això sí. Igual que passa amb els substantius depauperació, pauperisme ('Existència de gran nombre de pobres en un estat') i, el més interessant, pauperització: 'Procés segons el qual la proletarització creixent del treball comporta l'empobriment progressiu de la classe treballadora'. Llàstima de significat, perquè aquest començament en pau per prometia molt.

Una curiositat: us heu demanat mai quants superlatius existeixen acabats en -èrrim, com el nostre amic del principi? Doncs nou. Aquests: acèrrim (segurament el més conegut), celebèrrim, integèrrim, libèrrim, misèrrim, pulquèrrim, salubèrrim i ubèrrim. Ja us ho he dit, els jocs lingüístics són un vici.

Us deixo una setmana per rumiar, va.