No sé si és perquè vaig ser nen de ciutat o per influència dels meus avis materns, forasters i rurals, però la feta és que la paraula corral sempre m’havia sonat més aviat castellana. El ramal autòcton feia unes quantes generacions que havia deixat enrere la pedra de pagès, i de fet la meva àvia vivia exclusivament en el paper. Als llibres, vaja. Per això m’ha fet gràcia l’explicació etimològica: “d’origen incert, probablement d’un llatí vulgar currale, derivat arcaic del llatí currus, ‘carro’, substituït pel celtisme carrus; de ‘lloc per als carros’ es pogué passar fàcilment també a ‘lloc per a les cavalleries i altres animals domèstics’”. Evidentment, si està relacionat amb carro, la cosa canvia, perquè del carro no que no se’ns acudiria mai pensar que no sigui mot nostre (“Per la carretera un carreter, amb un carro amb quatre rodes, per la carretera un carreter amb un carro i passi-ho bé”).

Sigui com vulgui, el que és incontestable és que som davant d’una família modesta, que no passa de la dotzena llarga de derivats (carro, en canvi, en té ni més ni menys que setanta-cinc). De verbs, concretament, quatre: el nostre acorralar d’avui, que genera el seu antònim, desencorralar, i el sinònim encorralar (que fa la mateixa amb desencorralar). La resta són tots derivats directes mitjançant el més simple dels mecanismes, la mera adjunció de sufixos: corralet i corraleta, corraler i corralera (‘edifici rústic tancat amb una paret descoberta i una altra de coberta amb una teulada’), corralina i corralissa, i para de comptar. Tots estrictament lligats, quant al significat, a corral, cosa lògica perquè la presència de sentits figurats és directament proporcional a la quantitat de derivats de la família. Dit d’una altra manera, com menys branques més pròxim serà el significat a la matriu de la qual prové.

I per què m’he entretingut a explicar això? Doncs perquè aquest acorralar tret d’un titular de diari (“Rajoy, cada cop més acorralat pels escàndols de l’Operació Catalunya”) és justament l’únic membre de la família que ha deixat enrere el sentit literal: ‘Deixar sense saber què respondre o com defensar-se’. Ara mateix no sé si és una cosa que ja ens hagi passat, en aquesta secció, però ho he trobat curiós; i, independentment del sentit que prengui (perquè tant pot ser positiu com negatiu), a mi em transmet una certa sensació de completesa, de tancament del cercle. O, en el cas que ens ocupa, de tancament de barrots, que és el que m’agradaria veure (il·lús de mi) com a conclusió d’aquesta història.