M'ha fet molta gràcia que algun mitjà triés aquest verb per referir-se a la renúncia del govern espanyol de complir el que va prometre quant a l'oficialitat del català. De fet, periodísticament parlant, resulta més adequat l'altre que hem sentit, renunciar. Però, consideracions polítiques a part, que ara no farem perquè no és l'objectiu d'aquesta columna, descobrir el verb en qüestió ha estat tota una troballa.

D'entrada, com solem fer, dos elements de context. Primer, l'origen: resignar(-se) ve del substantiu senya, del llatí signa, plural de signum, 'senyal'. Signar, per tant, que més d'un deu haver suposat com a origen possible, no n'és sinó un germà. I segon, el nombre: senya, un terme de molt poc rendiment en català (fins al punt que segurament molts no deuen estar segurs ni tan sols del significat: 'Detall, tret, la coneixença del qual pot servir per a reconèixer un individu o un detall. Dona'm les seves senyes'), en canvi, és un gran procreador. Amb la xifra de vuitanta-tres derivats, entra de ple a la banda alta dels ètims més prolífics.

Però en comptes de llançar-me a la feinada de descriure una família tan nombrosa, m'estimo més rellevar una curiositat ben significativa. Resulta que resignar està inclòs en la llista de derivats vulgars de senya, al costat de dissenyar, ressenyar, senyalar, senyar, etc., mentre que la dels cultes la formen mots com assignar, consignar, designar, persignar o signe. US hi heu fixat? Tots els que conserven la forma més pròxima a l'ètim llatí, signa, són derivats cultes (una cosa que ja hem vist moltes altres vegades), mentre que els de la forma evolucionada, seny-, són els vulgars. Què hi fa resignar, doncs, en aquest grup i no pas al que aparentment li correspondria? Us deixo especular al vostre gust.

Encara hi ha un altre fet interessant. Resignar és un verb que sempre fem servir en l'ús pronominal, és a dir, resignar-se (com el del titular esmentat: "Espanya es resigna i no portarà a votació l'oficialitat del català a la UE"); però ves per on també n'hi ha un de transitiu: resignar: 'Abandonar voluntàriament a favor d'altri un càrrec o un benefici', gràcies al qual s'expliquen dos dels derivats que té: resignant, que és 'qui resigna un càrrec' (és a dir el que hi renuncia), i resignatari, el beneficiari d'aquesta renúncia. Tot molt lògic i simètric.

Així ara, si més no, ja sabem que els catalans som els resignataris de la resignació del govern espanyol. Tot un clàssic d'ahir, d'avui i de sempre.