És un dels anglicismes més específics dels que circulen darrerament per aquí, que no són pas pocs, precisament. Dic específic perquè se cenyeix a un camp semàntic molt concret, i de fet, si el reconeixem o li atribuïm un significat ('guerra o atac judicial', aproximadament), en bona part és perquè el trobem inserit en aquest context.

Això no passa amb altres casos moderns, no tan recents, com friendly, top o fake news, incorporats de manera tan massiva al nostre paisatge quotidià per culpa dels mitjans de comunicació, que fins i tot qui no els ha inclòs en el seu repertori verbal els descodifica igualment sense problemes.

La "invasió" de mots i expressions manllevats de la llengua anglesa és un fenomen que amoïna força els parlants més sensibles al fet lingüístic. Ho veig a les xerrades que faig, i sempre miro de tranquil·litzar-los al·legant que es tracta d'una invasió superficial que, de moment, es limita al lèxic i poca cosa més. Però haig d'admetre que aquest "poca cosa més" cada dia resulta menys cert, i com a prova tenim el famós cas de la locució verbal fer-ho en frases subordinades ("El defensa toca la pilota amb el cap i el davanter també ho fa"), un cas de penetració sintàctica que ja és general en l'àmbit periodístic i està passant a la llengua escrita informal.

Però la veritat és que temo que l'altre argument també va deixant de ser creïble. L'aixeta de material anglòfon on s'omple la galleda verbal del jovent raja cada dia més, però sobretot ha passat a un segon estadi, que és el de la derivació. És a dir, derivats formats a partir d'arrels angleses segons les normes catalanes de formació de mots. Transcric com a exemple un parell de piulades d'aquest matí mateix: "Dit això, accidents happen, i si algú us tira un cubata per sobre doncs es brushoffeja i ja està, tampoc és la fi del món". Ja no són el bro i el random que tots si fa no fa hem acabat per saber què volen dir i quan es fan servir: aquí ja parlem de sintagmes ("accidents happen"), per tant, elements que van més enllà d'una mera paraula, i sobretot derivats de verbs que ni tan sols coneixem (brushoffejar). No és, doncs, només la quantitat: també és la qualitat.

És evident que un articlet així de curt no és el millor lloc per afrontar una qüestió complexa com aquesta, que demana molta més extensió; ara, com a conclusió per a aquest simple tastet, diria que ja podem reconèixer que la llengua franca internacional comença a modelar de manera visible (i amb tota certesa irreversible) el nostre codi lingüístic.