Seguint la tradició d'aquesta humil columna de posar-nos catastrofistes la setmana de la Diada, enguany cal dir que ens ho han posat en safata: la campanya 'Una llengua, molts accents' és tot un caramel·let.

Més enllà de badades ocasionals, de les quals ningú està lliure (tot i que escriure fal·lera amb una falta al rètol enorme de la façana demostra una desídia de mal pair), allò que demostra la concepció d'aquesta campanya és l'enorme, imperdonable hipocresia de la màxima institució amb el tema que ens ocupa. La Generalitat, malgrat els esforços del secretari de Política Lingüística (que prou se'n deu haver penedit, a hores d'ara), continua mirant-s'ho tot plegat amb una frivolitat que esgarrifa: la llengua és una palanqueta que es prem en moments concrets per crear un cert efecte emocional en la plebs, però que no té gaire importància, per no dir gens.

I per fer-ho menys teòric, un parell d'exemples recents, recentíssims, que ens ho il·lustraran. El primer és una discussió a les xarxes. Una periodista espanyola perboca una de les ximpleries habituals dels seus en relació amb l'ús de les llengües oficials al Parlament de Madrid i una catalana la retopa. Com que la rèplica és extensa, la cosa s'escampa i esdevé batussa col·lectiva, fins que la replicadora en qüestió, aclaparada, fa un altre fil molt detallat per anunciar que es retira: no es pot combatre contra l'agressivitat dels espanyols. La gràcia de l'assumpte és que, de principi a final, tot s'escriu en castellà. No, en realitat la gràcia de l'assumpte és que la nostra combatent, que no solament ha bregat en defensa de la catalanor amb canònica espanyolor sinó que exposa la seva quotidianitat a la xarxa en un 95% en castellà, resulta que es guanya les garrofes treballant, tatxan!, en un departament de la Gene. Anem aviats.

El segon pica una mica més amunt. La setmana passada, quan es va anunciar la mort de l'enyorada Carme Junyent, el president de la barraqueta i unes quantes conselleres i altres senyores amb càrrec es van afanyar a lamentar-se'n i a assegurar que tindrien sempre ben present el seu llegat. Quanta estona van trigar, un i altres, a tornar al 'tots i totes' de rigor, precisament un dels cavalls de batalla de la malaguanyada? Exacte: zero coma, que diu el jovent. Demostrant no tan sols que el condol era pura comèdia sinó, molt pitjor, que ni han dedicat ni pensen dedicar un mínim de temps a reflexionar sobre la situació crítica en què es troba la llengua.

Sort que la Diada ja ha passat i així m'estalvio auguris.