Els habituals d'aquesta secció ja sabeu que una de les gràcies que l'engalanen és l'explicació de les interioritats, del que hi ha entre bastidors; sovint m'entretinc a explicar-vos curiositats que jo mateix descobreixo a mesura que escric els articles, com ara la sorpresa perquè determinat mot no hagués aparegut fins a aquell moment, o el desconcert per una etimologia inesperada... Soc del parer que compartir amb el lector les vicissituds de l'ofici l'ajuda a comprendre una mica millor la complexitat del fet lingüístic, que va molt més enllà de les particularitats del vocabulari.

Doncs la sorpresa d'aquesta setmana postelectoral va més enllà i tot, perquè és doble. Primera: gràcies a la volada que ha pres l'abstenció en aquests comicis descobreixo que el verb tenir, que és del qual prové, no ens havia visitat mai. Increïble, oi? Un dels verbs de més rendiment en català, amb derivats tan corrents com ara continu, retenir, sostenir o tenacitat, encara no havia sortit a la pel·lícula. Me'n faig creus.

La segona també té el seu què. Atès el que acabo de comentar, quants derivats diríeu que deuen compondre la família? Per situar-nos, tingueu presents altres casos de verbs d'alta freqüència que ja hem vist anteriorment, com per exemple venir, que en té 126, treure, amb 143 o estar, 200. I ja no dic res del campió fer, amb una colla de ni més ni menys que 221 membres. Doncs aquesta és l'estranyesa: resulta que tenir queda per sota de tots aquests amb només 109 derivats; per sota d'aquests, i d'altres aparentment menys presents en la quotidianitat de la nostra parla, com són regir amb 198, vessar amb 195 o pondre amb 155.

També és veritat que el criteri quantitatiu no és l'únic que cal tenir en compte a l'hora de valorar la importància d'un mot en l'ecosistema lingüístic, perquè no tots els derivats són igual de valuosos des d'un punt de vista de combinatòria. A més dels quatre esmentats més amunt, parents com contenidor, continent, detenció o pertinença són paraules prou presents per deixar-ne ben palès el pes específic.

I rematarem aquesta primera tongada amb la nostra protagonista per indicar, u, que és una branqueta força normal (nou derivats, entre els quals abstencionisme o abstinència, dels quals el més peculiar és segurament inabstinència, el típic mot que nega una negació) i, dos, que abstenir-se sempre és pronominal: 'abstenir-se d'opinar, abstenir-se del cafè', per exemple.

La setmana entrant no ens abstindrem de rematar la feina.