En aquesta societat del xou permanent en què vivim, aquest verb s'ha convertit pràcticament en sinònim de guanyar, seguint el model de vocabulari esportiu com ara apallissar (només que guanyis per dos o tres a zero) o desfeta (cada cop més present en comptes de derrota). El periodisme del clic necessita exagerar per cridar-nos l'atenció, i els resultats de les eleccions ens n'han fornit mil exemples.

La mare d'arrasar, ves per on, és un verb que encara no hem vist mai en aquesta secció, cosa que a mi mateix em sobta, perquè tot i no ser freqüent sí que compta amb un bon nombre de derivats (una cinquantena), alguns dels quals tan quotidians com ara rascar o rasurar. No els repassarem pas avui, però crec que només d'esmentar-los ja he donat una pista. En efecte, arrasar és el primer dels derivats vulgars de radere, rasum, que per als llatins tenia el triple significat d'afaitar, raspar i ribotar i que en català va prendre la forma raure. Aquesta polisèmia ha fet que s'acabés diversificant molt en les llengües llatines; així, en italià conserven la forma original per al sentit d'afaitar (radere), mentre que nosaltres tenim des de l'expressiu rau-rau fins a locucions de significat ben allunyat com 'anar a raure'. I aprofito per esmentar encara un quart significat ben curiós que en recullen els diccionaris, que és el de 'tenir tractes amb qui hom no voldria': "Em sap greu d'haver de raure amb aquell dèspota", diu l'exemple.

Encara que no penja de la mateixa branca, és evident que està relacionat amb l'adjectiu ras (participi de rasus, tal com la forma delata), que vol dir arranat i, per extensió, 'de superfície llisa, plana, sense eminències sobtades'. Arrasar consisteix precisament a crear aquesta superfície d'una manera activa, imatge que es visualitza molt gràficament a l'expressió 'fer tabula rasa'. A tall de curiositat, consigno que també existeix el verb arrasir-se amb el sentit certament específic de 'posar-se ras el cel'. Com és fàcil d'imaginar, la branca del nostre arrasar conté els cinc o sis branquillons esperables (els substantius arrasada, arrasament i arrasatge, l'adjectiu arrasador i el participi substantivat arrasat), tots de significat perfectament esperable.

L'única cosa, en canvi, que no podem esperar, o més ben dit que no podem endevinar, és quin serà el terme que succeirà aquest verb d'ús sobredimensionat quan la roda mateixa que alimenta la moda, tal com l'ha encimebellat, el condemni a l'abandó de l'ostracisme. Quan els vents de la novetat l'arrasin.