La setmana passada vam repassar els derivats cultes de lloc, d'on prové el mot que fem rodar aquesta setmana. Passant als no cultes, pràcticament una altra trentena (en això es tracta d'una família molt democràtica), tenim per començar un parell de verbs: colgar i llogar, que és el que ens interessa a nosaltres. Però ens aturarem un moment en el primer perquè ja apareixen algunes sorpreses. D'entrada pel significat mateix, perquè dissortadament bon nombre de catalans n'ignoren el significat, que tanmateix és triple i dona molt de joc: 'enterrar alguna cosa', 'ficar-se sota els llençols' i 'pondre's el sol'. Ja es veu que aquí hi ha molta combinatòria possible. De colgar en pengen (he, he) el desconegut verb acugular ('cremar el foc somortament, per insuficiència d'aire'), el gairebé tan desconegut i sorprenent descolgar ('desenterrar') i els fantàstics conxa, enconxar i enconxat. No us esgarrifeu que no és el que sembla: una conxa és un cobrellit que serveix d'adorn i d'abric i prové del francès couche, pròpiament de l'antic colche, 'llit'.

I ara ja podem passar al nostre verb protagonista. Llogar és l'anostrament de locare, 'posar (diners) a interès', evolucionat a 'posar en un lloc; invertir en un lloc', del qual han sorgit desllogar i conllogar. Però és entre els substantius on trobem els espècimens més interessants: conlloc ('contracte entre un ramader i un propietari de pasturatge'), conlloga ('préstec mutu, entre pagesos, d'un animal de treball per a formar parella'), el representatiu de tota una època rellogat (que ara, malauradament, està tornant amb força), el clàssic llogater (amb el seu sindicat, també en vigor) i llogaret (empipador perquè per tendència natural solem dir llogarret, amb doble erra).

I he deixat pel final el meu preferit, lloga, un gran desconegut que mereixeria molta més sort. M'explico. El diccionari la defineix com 'sou; guany que hom treu d'alguna cosa', però en certs ambients culturals es fa servir per referir-se a 'funció teatral fora de programació', és a dir, les actuacions extraordinàries. Així doncs, la meva proposta (fins ara desoïda, ho reconec, pels interessats, cosa que tanmateix no em fa defallir) és que lloga aniria de primera per substituir el castellanisme bolo, entès com a 'actuació teatral o musical, xerrada, ponència o debat i en general tot acte públic de natura cultural': "Dissabte no puc venir que tinc lloga a Sentmenat". Els qui estigueu tan avesats a bolo que us sembli inviable, recordeu que, en llengua, a la tercera vegada que fas servir un mot o expressió ja passa a ser "de tota la vida".