Començaré per l'element amb més pes simbòlic del sintagma, que naturalment és el segon. I encara més quan instintivament l'associem a uns sectors que, ves per on, en aquest cas s'han mantingut en segon pla i han deixat el protagonisme de la queixa als que no ens hauríem imaginat: la suposada esquerra progressista i agermanadora dels pobles i nacions, l'esquerreta falsament tolerant que defensa la llibertat d'expressió per als seus (l'actor Willy Toledo, les feministes de la manifestació de la vagina...) però que es demostra igual d'espanyolista i nacionalcatòlica que els seus suposats antagonistes polítics.

Som-hi, doncs. A mi, segurament per deformació professional, la primera cosa que em ve al cap quan es branda aquest mot són els "homes d'honor" per excel·lència: els mafiosos, si més no els sicilians, ja que aquest és el tractament que s'atribueixen ells mateixos (de fet l'adjectiu 'mafiós' hi està vetat, en aquesta organització).

Més referències. De nanos, quan practicàvem algun esport i ens agafava la fluixera, el pare ens esperonava apel·lant al punt d'honor (que jo, mentalment, escrivia aglutinat, pundonor. I ara comprovo que en castellà ho fan així, amb el mateix mecanisme que han aplicat a pantumaca). Mecanisme molt menys sofisticat que el que declara sense embuts aquell vestit femení sense tirants anomenat, prometedorament (i enganyosa?), paraula d'honor.

I ja que parlem de senyores, els dos germans que té l'honor (etimològicament parlant, vull dir: provenen de la mateixa mare) també són d'alt voltatge semàntic: l'honradesa i l'honestedat. Poca broma. Dic això de les senyores perquè la segona accepció d'honra els és dedicada en exclusiva: "castedat (o puresa) en una dona". No cal que ens embardissem en debats moderns sobre sexes, però valdrà la pena recordar que en moltes cultures (la nostra mateixa fins fa ben poc) una noia pot caure en desgràcia per haver estat deshonrada, cosa que al seu equivalent masculí no li passa. Per la seva banda, l'honest és l'home bo per excel·lència, no en va modernament hem encunyat una expressió d'ús (auto)irònic 'fer una proposició deshonesta'.

En honor a la veritat, a mi, ja ho he dit, aquest mot m'ha estat estrany tota la vida. Cosa de militars. I ves per on l'enèsima batussa a causa del conflicte nacional ens ha fet descobrir que no, que no és només patrimoni de reaccionaris; o, a l'inrevés, que els de dretes no són els únics carques.

Ara a veure com ho restituïm, això.