És probable que sigui la primera vegada que l'andorrania treu el nas en aquesta secció; teòricament lògic, perquè aquest estat independent no juga cap paper en la batussa permanent entre natros i els veïns de l'esquerra, però el fet que es tracti de l'únic territori del món on el català és la sola llengua oficial tal vegada li podria conferir un cert rol de presència. O sigui que he decidit aprofitar l'avinentesa de les eleccions de la setmana passada per dir un parell de les quatre coses que en sé.

La primera és una locució: fer l'andorrà. Encara que els diccionaris generals no la recullen, els especialitzats sí (bé, de fet l'Alcover també): significa 'dissimular, fer el desentès'; sinònima, per tant, de 'fer l'orni', i, encara que l'origen no el trobo enlloc, no costa gaire d'imaginar que respon a apreciacions tan làbils i subjectives com les que atribueixen als genovesos l'anomenada de garrepes o als portuguesos la de tristois.

Més explicables són els altres tres o quatre hits de l'andorranitat que em venen al cap quan penso en el lèxic específic del Principat. El primer és pitavola, que és com anomenen la papallona i que té l'honor d'haver estat un dels pocs localismes andorrans que han entrat al diccionari normatiu. La gènesi del mot seria una aglutinació, amb reducció inclosa, de "petita, vola!", etimologia que a mi, tanmateix, em genera cert estupor.

El segon és el terme marquinyó, en aquest cas no normatiu, que vol dir 'comerciant de cavalls'. Prové del francès maquignon i ja s'entén que sigui força viu a les valls, ateses les característiques de l'economia andorrana; força pròxim semànticament és firolà, 'firaire', en aquest cas pres segurament de la llengua occitana.

I finalment el meu preferit: clípol, tota una troballa. Es tracta del clàssic acròstic sil·làbic de l'estil de Meyba (dels cognoms Mestre i Ballber) o tantes altres; clípol és el nom amb què els andorrans es refereixen al cotxe de línia d'ençà del temps que els empresaris Climent Travesset i els germans Joan i Enric Pol van fundar la primera línia d'autobusos del país, a les acaballes dels cinquanta.

No cal dir que si volguéssim fer un repàs exhaustiu del vocabulari de l'indret, necessitaríem uns quants centenars de columnes com aquesta, perquè lògicament és ric i variat. I va molt més enllà de les peculiaritats de la terminologia judicial i curial que fatalment sempre acaben sortint. Però com que no és el cas, em limitaré a felicitar el partit guanyador i encara més el segon per la pensada de batejar-se amb una paraula tan sonora com concòrdia.