Seguint els ensenyaments del mestre Vázquez Montalbán, segons el qual el Barça era l'exèrcit desarmat de Catalunya, la paraula d'avui té tot el dret del món a treure el caparró per aquí. Perquè allò que passa a la gespa i la graderia (i als despatxos, sobretot als despatxos!) del Camp Nou i el Bernabeu són manifestacions ben transparents del conflicte interminable.

I en certa manera resulta xocant que el mot en qüestió, o més concretament sa mare, el verb lligar, no ens hagi aparegut mai a la columna, tenint en compte que ha engendrat una cinquantena de derivats, que no són pocs. Entre els quals molts de ben quotidians, com deslligar o relligar, tot i que jo em quedo amb el més exòtic liana (que conté influx del francès) i sobretot amb la branca culta que penja d'obligar: obligació, obligatori, obligatorietat...

Però centrem-nos en la lliga. No s'escapa a ningú que és mot polisèmic, i en resseguim els significats de la mà de l'Alcover-Moll: 1. Unió harmònica, de concòrdia; 2. Estirp, ascendència (i aquest es mereix un exemple: "Príncep, a vos, qu'exit sou d'alta lliga"); 3. Porció d'un metall que es mescla amb un de més fi, per a la fabricació de moneda o de joies.

El que ens ocupa avui, no cal dir-ho, està relacionat amb el primer dels tres, però els diccionaris moderns li donen una accepció pròpia perquè, en efecte, si bé és cert que es tracta d'una associació (Liga de Futbol Profesional, en aquest cas), no solament no té objectius polítics ni religiosos sinó que ja designa una realitat diferent: 'Competició esportiva en la qual cadascun dels equips inscrits juga amb tots els altres de la seva categoria'.

Davant d'aquesta evolució semàntica, relativament recent, l'analogia montalbaniana podria prendre tot el sentit: els catalans aboquem la nostra energia i combativitat en aquest simulacre d'enfrontament perquè som conscients que en el real no hi tenim res a pelar (o simplement no ens el podem imaginar). I he dit que podria, no pas que pot, perquè aquesta idea tenia sentit precisament a l'època que la va encunyar l'escriptor (anys vuitanta), però avui, després de la presa de consciència col·lectiva i el canvi de la gespa per l'asfalt d'Urquinaona, ja no. Avui el conflicte ja no és metafòric (esportiu) sinó real (tribunals, presó, exili, repressió). Cosa que de passada explicaria, per compensació, la davallada de l'equip precisament durant aquest període.

És clar que, mirat així, que el Barça de Xavi recuperi l'esperit victoriós no seria precisament una bona notícia...