Avui us endureu un parell de petites sorpreses d'aquelles que ens dona la vida i els diccionaris encara més. Però anirem a pams.

Cim és un mot d'ús poc freqüent fora de l'àmbit de l'excursionisme i el muntanyisme, on, en canvi, com és natural, sona sovint. Tanmateix, es va popularitzar l'any 1982 arran de l'èxit de la segona expedició catalana a l'Everest, la de la famosa exclamació "Hem fet el cim!". En realitat, cal dir que continua essent de presència escadussera en l'àmbit general, on solament perviu precisament en aquesta expressió, que sí que s'ha esquitllat al llenguatge quotidià, fins i tot de vegades en clau irònica ("Amb aquest arròs a la cassola es pot dir que has fet el cim de la teva carrera de cuiner").

Això sí, hi ha una subespècie de catalans que sí que la fan anar sovint. A la zona de la Selva i la rodalia és ben viva la locució al cim de en el significat de damunt de: "Deixa la cassola al cim de la taula" és una frase quotidiana a Breda o Sant Celoni, per exemple, que als altres ens fa gràcia.

I ara ve la primera sorpreseta. Cim és derivat d'una paraula encara més infreqüent, cima. Un fenomen una mica insòlit, això que el derivat sigui més curt que la matriu, però l'etimologia ens ho explica bé: cima ve del llatí cyma, 'brot o tija tendra de la col i altres plantes', i aquesta del grec kyma, 'brot tendre; ona, ondulació'. Més endavant va prendre el sentit de 'capdamunt dels arbres' i posteriorment el de 'punt culminant' en general; el masculí cim, més tardà, s'extragué de cima per derivació morfològica i segurament també per influx de sinònims com som i cap. D'aquí que existeixi per exemple el verb encimar, 'netejar o esporgar els arbres pel cim' (però, en canvi no, alerta, el substantiu encimera per referir-se al pla de marbre de la cuina, que és castellanisme).

La segona curiositat és que el sentit modern de cimera (el tradicional no hi té ben res a veure: 'guarniment que s'acobla al casc o a la corona, consistent en figures o objectes vistotsos'. Com no costa gaire de deduir, rep aquest nom justament per la posició que ocupa, a dalt de tot), la segona curiositat, deia, és molt més recent. En el significat de 'reunió o trobada d'alt nivell' no té gaires anys, és tot just del segle XX, i és per això que en alguns diccionaris el recullen com a secundari. Que tant de bo fos el que apliquéssim a cimeres com la que ens hem hagut d'empassar vulgues no vulgues aquests dies recents: secundària, o terciària, o fins i tot residual, vestigi d'una època (si mai arriba) en què no ens deixarem trepitjar més per l'arrogància de les suposades potències.