Completarem la tríada dedicada a la penúltima gran enganyifa del govern espanyol, que per variar nosaltres ens hem empassat fins al mànec (vegeu els articles precedents, 'Desordres públics' i 'Malversar') amb la tercera figura judicial que aquesta gent s'han tret de la màniga. I per crear el suspens necessari us avanço, a manera d'ham, que no hi ha intimidació sense timidesa. Apa, som-hi.

Igual que nostro senyor, començarem pel verb. Concretament per témer, un de la segona conjugació amb una primera branca de catorze derivats en què en destaquen un parell de tan corrents com temor o temible, i un parell de més literaris com temença o temorec. I una segona branca de només vuit membres, que conserva la I etimològica del llatí timêre; i de fet són tan conservadors que, dels vuit, set són pures variacions de tímid, que és el primer de tots: intimidar, intimidable, intimidació, tímidament, timidesa i un desconegut timiditat, un sinònim de timidesa que no m'explico gaire què hi fa, als diccionaris. L'únic germà que desentona és el pobre timorat.

Intimidar, doncs, és suscitar temor, i en aquest sentit perfectament sinònim d'atemorir. Que el primer es faci servir força més en el llenguatge periodístic deu tenir a veure més aviat amb el destinatari, suposo, que no pas amb l'emissor. M'explico: el poble català és manyac, no sé si per naturalesa o més aviat per aprenentatge (tres segles de violència permanent bé ensenyen alguna cosa), és a dir, sociològicament parlant, tímid. Els espanyols, denominació que en la visió folklòrica dels estrangers sol correspondre a una barreja del caràcter andalús i el madrileny, tenen fama de bromistes i extravertits, mentre els catalans arrosseguem la llufa de "tancats". Aquest presumpte tancament no és sinó, al meu entendre, una diguem-ne timidesa induïda: com més alces la cresta més reps. L'andaluso-madrileny va pel món parlant en veu alta, denigrant tot el que veu i llançant papers a terra, conscient que tot això no li reportarà cap problema. El català no solament abaixa la veu per no rebre sinó que sovint oculta la seva procedència. I és aquí cap on apunta la intimidació: a perpetuar aquest capteniment, que no fa sinó obeir una clara idea de submissió.

I d'aquí la meva indignació. Per la maniobra dels legisladors espanyols, que amb la reforma del delicte de sedició han aconseguit traslladar-nos a nosaltres una sospita de comportament que històricament els correspon a ells, la de suscitar temor. Un cas més, i ja en van no sé pas quants, de tergiversació del llenguatge i les actituds (i conseqüències) que se'n deriven.