La combinació de procés+acceleració (un dels trets definitoris de la vida moderna) dona com a resultat una sensació de bucle quasi permanent; sobreinformats com estem, i sense poder resoldre el conflicte polític, cada dia més enquistat, tot sovint tens la sensació de veure/viure capítols, o pantalles, pels quals ja has passat. És, ves per on, el cas de malversació, el segon delicte de moda, del qual ja vam parlar fa una mica més de tres anys. Per no repetir-nos més del compte, la idea bàsica al voltant d'aquest terme és la següent.

Es tracta d'un compost en el qual hi reconeixem els dos elements força fàcilment: mal, un adverbi que en funcions de prefix és molt i molt prolífic (malaguanyat, malbaratar, maldiença, malfiar-se) i el verb versar, que també som capaços d'identificar. Què vol dir versar? Doncs parlar d'alguna cosa, tractar sobre algun assumpte, oi? "La novel·la versa sobre els problemes d'adaptació d'un emigrant", podríem arribar a posar com a exemple, encara que per dins reconeguéssim que és un mot que no solem fer servir, perquè és un poc massa enfilat.

Fins aquí bé. La pega és que la suma d'aquests dos significats no ens dona res de coherent: 'tractar de/sobre (alguna cosa)' però fer-ho malament... què vol dir exactament? Sobretot quan sabem perfectament que malversar és un delicte relacionat amb diners ("Desprendre il·lícitament fons d'altri que hom té a càrrec seu"). Per desgràcia, ni tan sols el diccionari etimològic ens ajuda gaire, més enllà de situar la paraula dins la família de vessar, un verb amb una quantitat sorprenent de derivats.

Per aclarir alguna cosa hem de recórrer a les llengües veïnes. El cop de mà ens arriba del nord, de la francesa. Malverser seria l'adaptació en francès de la locució llatina male versari, 'comportar-se malament', influenciada més tard per un ús concret de verser, el d'abocar, aportar. Així, traduït a una imatge visible, malverser designaria el fet d'abocar béns o diners a un lloc o causa equivocats, independentment de la voluntat de fer-ho (que en l'àmbit de la política se suposa que sempre hi és). I el català hauria agafat aquest malverser directament en el sentit modern, que malauradament ha adquirit un protagonisme que no hauria de tenir. Un mot fantasma per a un delicte que no ho és tant.

És clar que, ben mirat, aquesta última afirmació potser me l'hauré de menjar amb patates, perquè, veient com ha anat tot el vodevil de la sedició i els desordres públics, ja ens podem esperar qualsevol cosa.