El conflicte s'allarga massa. Ho sabeu vosaltres i ho sé jo, i en tinc una prova irrefutable: totes les paraules que haurien estat oportunes d'analitzar en aquesta columna, que això és al que ens dediquem, si més no en superfície, ja han passat per la taula d'autòpsies. Ja hem esquarterat immersió, naturalment; també vam esventrar no, aquesta partícula que tant agrada als supremacistes, als hegemonistes, per prohibir tot allò que els fa nosa: "no al catalán", és el que segurament voldrien dir en comptes de no a la inmersión, i en el fons, si poguessin, fins i tot "no a los catalanes", i així se'ls acabaria aquest problema que ja fa anys, dècades, que un dels seus va dir que no es resoldria mai i que el màxim a què podien aspirar era a tolerar-ho, la famosa conllevancia.

També ens vam fixar al seu dia en el verb imposar, d'on surt aquesta imposició que ara ells atribueixen al govern català. Tant de bo. Tant de bo poguéssim fer, i ser, com ells ens presenten en aquest victimisme paradoxal, i ostentar el poder que ens atribueixen; però no, no en tenim gota, de poder, i la suposada imposició del català a les aules no és sinó una mostra més de perversió del llenguatge, de capgirament dels significats, una de les xacres que la vida post-líquida ha portat a la política internacional, perquè és cosa que passa per tot, des de la Xina als Estats Units (en Trump n'era un gran especialista), i la dreta espanyola ho ha adoptat magistralment.

Feixistes, manipulació, mentida... Les hem fetes totes, perquè aquest conflicte ja fa massa que dura i ens tenim massa vistos. Fa tant que dura que es pot dir que ja hem fet la volta completa, hem acomplert, i en això també coincidim amb la resta del planeta, un cicle sencer dels del pèndol de la història, per això ara la humanitat es prepara per a allò que ens pensàvem que no tornaria a passar, convençuts, fills de la Il·lustració com som, que havíem après dels errors. Però no, no hem après res, i de la mateixa manera que ens ha faltat temps per córrer a malmetre el medi ambient un cop arxivada la pandèmia, ara ens afanyem a donar el poder al feixisme perquè ens retorni a mitjan segle XX i les dictadures (ara pseudodemocràtiques, representades per aquesta plebs analfabetitzada per les xarxes i la comunicació global, com està a punt de passar a Itàlia) ens tornin a privar de drets que consideràvem bàsics.

Per això, a punt d'entrar de pet a la pitjor presó espanyola, permetem-nos com a mínim de dir les coses pel seu nom: eren quatre gats, sí, o tres i mig, però eren feixistes. Era, simplement, una mani fatxa.