Aquesta columna, com sap el lector fidel, neix d'una voluntat didàctica a partir de la premissa que com més coneixem una cosa més ens l'estimem i més prejudicis ens traiem de sobre. Que ben mirat és aplicable a tot, en aquesta vida (llevat de determinats éssers humans).

Però hi ha dies, o fetes, que s'enduen per davant tota intenció pedagògica i reclamen una mica de sang, de força, de determinació. Dies que no hi ha més remei que deixar sortir el corrector que tot filòleg porta a dins perquè venti una bona xurriacada.

I avui n'és un. Perquè resulta que dilluns, l'endemà de la Diada nacional, vaig descobrir amb estupor que un mitjà de comunicació, un diari de gran presència a l'àmbit català, publicava un vídeo confegit a base de declaracions manifestants expressant la seva preferència per un dels dos eslògans: "Independència" o "Independència ja". Quan em vaig refer de l'esglai vaig entendre que l'autor de la barrabassada era el reporter mateix que signava la peça, el qual, suposo que cofoi de la seva troballa, es va dedicar a escampar entre la gent innocent una castellanada descarnada com aquest "Independència ja". I ja sabeu, perquè ho hem explicat milions de vegades, que el llenguatge dels mitjans és un dels models dels parlants, molts dels quals (els que van ser interpel·lats, els que ho van sentir i tots els que veuran el vídeo a la web del diari) incorporaran inconscientment al seu idiolecte aquesta expressió convençuts que és ben bona.

Que no tenen responsables lingüístics, en aquest diari? Que no s'adonen del paper que juguen, per deixar que un redactor amb evidents mancances lingüístiques surti al carrer a destrossar encara més la parla de la gent? Que no hi ha cap corrector capaç de dir-li que en català, quan una cosa ha de ser feta de pressa, no ho expressem amb l'adverbi ja sinó amb ara, o amb la variant reforçada ara mateix, o si no amb la locució d'una vegada? 'Independència ara!', 'Solucions ara mateix!' o 'Vols callar d'una vegada?' són les fórmules que fem servir.

La prova que els pobres interpel·lats patien veient-se forçats a pronunciar una frase que no tenen interioritzada és que molts vacil·len a l'hora de pronunciar la J de ja, incerts si fer-la sonar I, tam com solen, o J, com senten sovint a ràdio i televisió, al teatre i al cinema, i en dedueixen (erròniament) que és la manera bona.

Em penso que no havia assistit mai a un cas tan descarat i barroer de fer malbé la parla de la gent (com si ja no ho estigués prou).