Segurament poques paraules tan associades a un imaginari concret com príncep i princesa, que ens evoquen irremeiablement un univers de contes infantil i coloraines cursis. No gaire menys irreal, i cursi, és la trasllació al món tangible que la corona castellana ha fet d'aquestes denominacions-personatges, en una demostració palesa que les nacions es basen en creences i que cada poble accepta com a bones les mentides pròpies.

Filològicament parlant, però, prínceps i princeses tenen una curiositat significativa: provenen de prim, del llatí primus, 'primer, en cronologia i classificació'. I, per a qui s'ho estigui demanant, sí, és el mateix origen de l'adjectiu prim, 'de primera qualitat, fi'. Es tracta d'una família força extensa, la gran majoria de la qual conserva la M etimològica. En realitat, els nostres amics principescos sorgeixen d'una branca que no apareix fins al segle XIV, com a evolució de la forma princeps, principis, 'el primer, el qui ocupa el primer lloc', compost de primus, 'primer', i capere, 'agafar'. És una branca en què trobem uns quants fills il·lustres, tal vegada el més conegut dels quals l'adjectiu principal, avui polisèmicament badat: tant pot designar un càrrec (el principal d'una obra, per exemple) com el pis segon i més important d'un edifici. Tan il·lustre com el substantiu principi, desplegat en la seva doble personalitat de començament i de veritat o axioma filosòfic. És d'aquí d'on sorgeixen el verb principiar i sobretot el substantiu principiant, un terme al meu entendre força desaprofitat.

Tornant al principal, no cal escarrassar-s'hi gaire per descobrir que és parent de principat, i això ja ens introdueix de ple en l'àmbit polític. Catalunya s'hi considera des del punt de vista del règim administratiu, però és més una rèmora nostàlgica que altra cosa, perquè ningú sap quin és el nostre príncep actual; en canvi, en tenim un de més real i tangible ben a prop, tant que de fet no té un sol príncep sinó dos coprínceps. També és veritat que, atesos els vents que bufen, fer-se administrar per dos prínceps en comptes d'un príncep i una princesa és incórrer en una falta de paritat completament inacceptable, cosa que col·locaria Andorra en un espai sospitosament heteropatriarcal (com si no els hi situessin tantes altres peculiaritats, he he). Però ja que els vents de la correcció tenen tan poca feina, tant de bo s'enduguessin també l'existència mateixa de prínceps, princeses i tots els altres personatges grotescos que fan passar vergonya fins i tot qui no els ha de patir.