De totes les anècdotes relacionades amb el nom del partit ara a punt d'extingir-se, recordo amb especial, ehem, afecte, la d'aquell càrrec de la formació espanyolista que, volent fer-se el simpàtic amb els catalans (la síndrome del tutolong), va engaltar involuntàriament la metàtesi siudatans. L'enèsima mostra que la mentalitat castellana és al·lèrgica a qualsevol rastre de catalanor.

Ciutat, i vaig directament a la mare perquè, de tan transparent, qualsevol endevinalla seria supèrflua, és un mot clau en la nostra cultura. És evolució de civitas, 'conjunt dels habitants d'un estat o ciutat', de civis, 'ciutadà', cosa que convé saber perquè explica la quasi esquizofrènia de la família. Ciutadà i conciutadà, o el supertòtem de la modernitat líquida ciutadania, conformen la branca vulgar de la colla; de fet, mireu si és important que tota la vida hem tingut davant del nas un topònim com Ciutadella.

Però, ves per on, la branca interessant és l'altra, la culta. Que davalla de la forma primària, civis. Aquí hi trobem, d'entrada, un altre tòtem una mica més antic, diguem del darrer terç del XX: el civisme (i l'adjectiu que li correspon, cívic). Però, sobretot, el que neix de civil: civilista, civilitat, civilitzar, etc. És a dir, allò que defineix ni més ni menys que la civilització, un tret bàsic de la humanitat que ens distingeix precisament dels animals, incivils per definició (per definició humana, és clar, cosa que no deixa de ser una paradoxa). No cal dir, perquè és una de les coses que veiem reiteradament en aquesta columna, que la majoria de mots tenen dues cares, i que en general no hi ha res d'intrínsecament positiu o negatiu en un terme, o si més no de manera absoluta. Les set primeres subaccepcions de l'adjectiu civil, per exemple, són perfectament neutres ("Relatiu o pertanyent als ciutadans" i coses per l'estil), i no és fins a la novena que llegim "Que té les maneres d'un ciutadà, les acostumades entre les persones que viuen en societat", definició que no podem interpretar sinó com a valor positiu en tant que ens hi veiem reflectits. I, tanmateix, poques coses de tan inhumanes i repudiables com una guerra, precisament, civil.

D'on es dedueix que els fundadors del partit de l'odi devien ser perfectament conscients d'aquesta dualitat, car, més que cap altra cosa, el seu objectiu bàsic semblava ser promoure una versió actualitzada (sense sang, però amb dolor i enfrontament igualment) de guerra civil. I a fe que se n'han sortit prou. Descansin sense pau.