Hauria volgut complir l'exigència del tribunal aquest que anomenem amb sigles perquè sembli una institució normal, fins i tot nostra (amb aquesta C que teòricament vol dir Catalunya, però...), en comptes de dir-ne Tribunal de Continuació de l'Obra Franquista o alguna cosa per l'estil, que és el que realment són, o millor, Nou Tribunal de la Inquisició, doncs això, que m'hauria agradat complir l'esperit de la sentència del TSJC i redactar aquest article amb el vint-i-cinc per cent de mots o expressions en castellà, però confesso que no me n'he sortit. En part es podria deure, ja ho reconec, al meu escàs domini de la llengua d'ells, la del tribunal, vull dir, que m'impedeix la desimboltura necessària per anar alternant una llengua i l'altra, aquesta cosa que ara s'estila i que sembla que a alguns els fa tanta gràcia (però jo, que soc filòleg, sé que de gràcia no en té cap ni una i que a qui en fa és als qui no han rumiat mai ni cinc minuts en les conseqüències que tindrà, és a dir, substancialment als necis i als relativistes). Però no solament per això; també perquè és tècnicament impossible, atès que una llengua, un codi comunicatiu, no és un mer enfilall de paraules, com tanta gent es pensa, sinó una estructura molt complexa feta d'elements diversos, de la qual els verbals només són els més visibles però no pas els més importants. Això implica que no és possible anar intercalant capritxosament, atzarosament, termes d'un codi dins l'estructura d'un altre, car l'equilibri se'n ressenteix i acaba que un dels dos penetra, o interfereix, com es diu en el llenguatge especialitzar, en l'altre, generalment el més fort en el més feble, fins al punt d'alterar-lo i modificar-lo, en grau més o menys elevat segons la freqüència i la intensitat del contacte. I aquesta penetració deformadora és precisament el que passa de ja fa unes quantes dècades amb el català, la fesomia del qual (lèxica, fonètica, sintàctica...) s'està deformant fins al punt d'acostar-se cada dia més a un trist dialecte del castellà.

He redactat tot això a la miriana manera (miriana de Mira, Joan Francesc, l'autor de novel·les excelses com Purgatori, on escriu precisament així, amb frases allargades, plenes de juxtaposicions i subordinacions, de comes acumuladores, en un exercici arriscat, però d'una bellesa, quan se sap fer, esborronadora) senzillament per desviar l'atenció de percentatge, un substantiu sense gaire gràcia, per no dir gens, perquè no té altre secret que provenir de cent com a mer compost (per+cent) sufixat (+atge), amb un parell de germans com són percentual i percentil. I res més. Segurament un dels termes més insulsos que hem vist en aquesta columna. Apa, salut i desobediència.