Com que l'origen del substantiu olimpíada i l'adjectiu olímpic és tan transparent, ens centrarem en el primer mot del sintagma, que, d'altra banda, per reducció, ja en concentra pràcticament tota la càrrega semàntica. Si diem, per exemple, "Jo m'estimo més que no els facin, els jocs", per poc context de què disposem no hi haurà dubte sobre a quins jocs ens referim.

Etimològicament parlant, no hi ha secret: joc prové del terme llatí jocus, amb el mateix significat. Quant a la derivació, es tracta d'una família mitjaneta (un parell de dotzenes) amb una branca principal, els derivats vulgars, i una de secundària, els cultes, que només són quatre i conserven l'arrel intacta: jocós, jocosament, jocositat i l'extravagant de la colla, jocoseriós ('mig jocós mig seriós'. Sí, sembla un acudit però no).

Tanmateix, la part coneguda de la família, la d'ús habitual, es troba entre els primers, és clar; amb la peculiaritat d'haver-se repartit la grafia entre els qui mantenen la O etimològica i els que han adoptat la U. Entre els primers, enjogassar-se i enjogassat, pares d'un adjectiu molt desconegut però de significat transparent: jogasser. També el simpàtic joglar, que té aquesta forma perquè neix de jocularis, 'graciós', tot i que segurament el tret més sorprenent és que disposa de forma femenina, joglaressa, per més inadvertida que ens hagi passat al llarg dels segles (n'hi havia, de joglaresses, a les corts medievals?). Finalment, tenim el més cèlebre d'aquesta branqueta, joguina, que en realitat conviu amb dues variants més injustament considerades castellanismes: joguet, viu al Principat i el País Valencià, i jugueta (curiosament escrit amb U), a les Balears.

Pel que fa als de la U, són segurament els més presents a la vida quotidiana, especialment jugada, jugar i jugador, tots tres rics de significats i locucions (una mala jugada, jugar amb la salut, jugar-l'hi a algú...). Fins al punt que el verb jugar, que sovint duu un complement per indicar quin és el joc que es practica, ha generat una accepció eufemística per referir-se a 'practicar jocs, sovint dels anomenats de taula, en què s'arrisquen diners'. És precisament el que fa el protagonista de la cançó La casa del sol naixent ("mon pare era un jugador, / allà a Nova Orleans"). Dins d'aquesta branca també s'hi compta l'adjectiu juganer i el substantiu juguesca, que ens anirà de primera per rematar la columna amb una ídem: què ens hi juguem que els jocs de la discòrdia no es faran? (i aprofito que hem parlat de les Illes per esmentar una locució sinònima de 'fer una juguesca' que hi fan servir: 'fer (o posar) messions').