Per a mi aquest mot esdrúixol anirà lligat per sempre més a la proposta que fa anys que en Rudolf Ortega llança (de moment en va) a la filologosfera: que se n'accepti la variant popular que la transforma en paraula plana: àrbit. L'insigne lingüista sol posar com a exemple aquell crit tan clàssic de final de partit, "Àrbit, l'hora!", que demostra que, efectivament, les dues formes han evolucionat en paral·lel com si fossin paraules llatines: la vulgar i gairebé única al carrer, àrbit, i la culta, àrbitre, limitada a la llengua escrita en mitjans o en l'oralitat estàndard de les transmissions radiofòniques.

Dit això, procedeixo a justificar la presència força insòlita en aquesta secció d'un terme aparentment tan fora de lloc com el que ens ocupa. No és que em vulgui queixar de l'arbitratge del Barça-Rayo (que de raons en sobrarien, d'altra banda), sinó que, veient aquella enèsima mostra de gurucetisme (els més joves haureu de demanar als grans què vol dir), inconscientment vaig fer una associació d'idees amb els tribunals espanyols que dirimeixen les batusses que tenim amb l'enemic, en aquesta farsa permanent de democràcia en què fem veure que és possible cohabitar. I us dic d'entrada que m'he endut una bona sorpresa, perquè no m'hauria imaginat mai l'origen del mot en qüestió. Resulta que àrbitre (i tota la seva família, que no és precisament escassa: una quinzena llarga de derivats) procedeixen d'un verb tan poc prosaic com albirar. Encara que, per ser exactes, aquest titular s'hauria de redactar d'una altra manera: el verb albirar té una vintena de derivats, dels quals més de tres quartes parts corresponen a la branca d'àrbitre. Sí, ara millor.

Bé, aniré a pams, que si no no s'entendrà res. Albirar és un verb amb dos significats (1. Formar judici sobre una cosa, imaginar-se com és. 2. Veure de lluny (una cosa) sense distingir-la bé), el segon dels quals és el que ha donat peu a l'ús quasi exclusiu que en fem avui, sempre en àmbits poètics. És un verb pràcticament inexistent en la llengua informal. Però en realitat es tracta d'una evolució, atès que prové del llatí arbitrare, que ja al segle XIII tenia el significat de 'judicar' i també d''examinar, veure sense ser vist', derivat d'arbiter, -tri, testimoni ocular. El nexe semàntic no pot ser més clar. Així doncs, acomplida la transformació fonètica, albirar va generar tres mots més: albir, albirador i albirament. Només el primer s'escapa una mica del terreny de l'expressió lírica mitjançant el sintagma lliure albir, 'poder de la voluntat de decidir lliurement', no casualment intercanviable amb lliure arbitri.

La setmana entrant veurem els altres quinze.