He posat el títol en plural per al·ludir de seguida al lleu problema gràfic que presenta aquesta família. Trobem sovint l'adjectiu pasqual (o fins i tot el nom propi Pasqual) escrit amb dièresi, i no: aquest signe es fa servir només en el plural, per fer palès que la U ha de sonar (per cert, en català el nom d'home, per passat de moda que estigui, s'escriu amb Q, no pas amb C. Pascual és forma castellana).

El segon aclariment que faré és que he parlat de família, però hauria de dir familieta, perquè som davant d'una colla realment minsa: la mare i mitja dotzena de derivats. Això sí, tots carregats de coses per explicar, que compensen amb escreix el nombre. Com que tot plegat s'ho val, començo pel començament.

La història del substantiu pasqua és pràcticament un viatge per les civilitzacions de la nostra era. La cosa arrenca amb la llengua hebrea i el terme pesah, 'pas, trànsit', que era el nom de la principal festa jueva, commemorativa de l'èxode d'Egipte. El grec el va prendre sota la forma de páshka, i al seu torn el va llegar al llatí culte com a pascha. La vulgarització ja li va donar la famosa U, pascua, influïda pel mot pascuum, 'lloc de pasturatge; aliment del bestiar', per la correlació amb l'àpat ritual de la pasqua, una festivitat molt lligada als àpats. I d'aquí ja va passar a les llengües llatines.

Els derivats convencionals serien l'esmentat pasqual i el diminutiu pasqüetes, que designa la festa de la capvuitada de Pasqua (en canvi, en singular, pasqüeta, és una flor, concretament una margaridoia). Pasquari i pasquer/a, malgrat la semblança, deriven precisament de pastura.

I finalment tenim els dos més originals, pasquí, 'escrit anònim afixat en lloc públic', un terme que rebem de Pasquino, que era el nom d'una estàtua de gladiador a Roma on la gent enganxaven papers dient penjaments de les autoritats (l'equivalent dels nostres versos satírics de festa major), i pasquinada, la 'dita satírica que esdevé pública'.

Naturalment, el periple filològic per Pasqua no seria complet sense les tres locucions o dites més conegudes: la ja esmentada 'santes pasqües', 'estar content com unes Pasqües' (o 'com unes Pascos', en la variant mallorquina) i la famosíssima 'fer Pasqua abans de Rams', que al·ludeix amb elegància (i sapiència bíblica, és clar) al trasbals que antigament implicava quedar embarassada abans de ser casada. Encara que el repertori és infinit: No és cada dia Pasqua, Per les Pasqües venen les basques, etc. I una de remat, agnòstica, encunyada pels de casa meva: La Pasqua és bona si t'agrada la mona. No rima, però obre la gana.