He posat aquest títol expressament per cridar-vos l'atenció sobre la característica principal d'aquest mot: la tensió entre la versió suposadament patrimonial (blocatge, precisament) i la suposadament moderna (bloqueig). La primera desperta força reticències entre els parlants, que en la llengua oral es decanten molt majoritàriament per l'altra.

Però ves per on aquest bloqueig/blocatge que el president de la Generalitat ha reviscolat amb les declaracions sobre la taula de diàleg és un bon exemple (gairebé diria un exemple exemplar) de fins on es pot arribar amb convicció i perseverança, perquè en qüestió de ben pocs anys el corrent restituïdor ha aconseguit escampar amb molt d'èxit el verb blocar, aprofitant la potència de les xarxes, i en conseqüència fer recular bloquejar, que serien els equivalents verbals dels dos substantius. L'argument brandat era que la majoria de les nostres llengües germanes només tenen la forma considerada tradicional (bloquer, bloccare...), però curiosament les dates no ho avalen. Al CDLG, per exemple, bloqueig i bloquejar són datats el 1803, mentre que bloc seria un segle més modern: 1905. I blocar... ni tan sols té data. Si es fa la cerca en un diccionari històric com l'Alcover Moll, encara pitjor, perquè blocar ni hi apareix. Cal suposar, doncs, que l'operació de falsa restitució obeïa més a criteris estilístics que no pas històrics; cosa que no impedeix que sigui de justícia reconèixer l'èxit que ha tingut, finalment determinat pel mecanisme lingüísticament més eficaç, que és el costum: a còpia de veure el verb i el substantiu, els hem assumit amb naturalitat i ara ja diem "Bloco al primer insult" o "M'ha fet bloc" sense dificultat. Circumscrits, això sí, a la llengua escrita.

L'altra cosa interessant d'aquesta família tan curteta (no arriba a la desena de derivats) és l'origen. Perquè bloc prové (previ pas pel francès) del neerlandès blok, 'tronc tallat', i això explica el petit ventall semàntic del terme: del bloc de pedra al de paper que serveix per escriure, fins al grup de persones unides per a una finalitat (que sovint veiem com a denominació de partits polítics) o els arxiconeguts blocs de cases o de pisos.

Cal dir, finalment, que la coincidència amb la segona accepció del mot ('Pàgina web, generalment de caràcter personal...') és una mera casualitat ortogràfica, i de fet l'homografia amb el bloc de sempre en va retardar força l'aprovació, quan es discutia si era millor mantenir la g de l'original (weblog/blog). D'aquí neix, per tant, l'actual blocaire, tanmateix, encara no reconegut per l'autoritat normativa.