Fi és un mot que sempre ens ha portat problemes: no sabem mai si és el fi (masculí) el que justifica els mitjans o bé la fi (femení), i no és rar que fem una paradinha abans de dir-lo per no espifiar-la. Quan passen aquestes coses, de vegades es deuen a una doble evolució del terme original, com és el cas; el molt llatí finis, 'fi, acabament, límit' n'ha patit dos, d'aquests desdoblaments (en sengles substantius masculí i femení, i també en adjectiu, amb el sentit de 'prim, delicat'), o sigui que no patiu que els dubtes són ben normals.

En realitat encara és més complicada, la cosa, perquè fins i tot un dels derivats més antics, el verb finar, que vol dir 'morir' (és a dir, 'arribar a la fi de l'existència'), també va sumar una altra forma, finir, que no solament recull el sentit de morir-se sinó el de 'portar a terme, acabar' (un sentit que el seu antecessor ha acabat perdent).

Tant desdoblament n'ha acabat fent una família nombrosa. Tanmateix, el ramal que ens interessa avui és poqueta cosa: solament set derivats, que davallen directament del primer d'aquests verbs, finar, precisament en el sentit primigeni, el d'enllestir. Finança, i això té la seva gràcia, originalment designava el 'saldo o liquidació d'un compte'. És a dir, la finança posava punt final a un deute. Amb els segles i el diguem-ne progrés s'ha anat complicant, per això van anar sorgint la resta de germans: el verb finançar i els substantius finançador i financer. I aquest que ocupa tantes portades de mitjans, el famós finançament dels trons. No deixa de ser curiós que en sentir aquest mot pensem de seguida en recursos pecuniaris per emprendre activitats; en peles, vaja, quan, antany, el finançament de la Generalitat hauria designat la quantitat de diners necessaris per extingir el deure contret per la institució. En realitat per als no entesos els assumptes de quartos sempre costen una mica de seguir, i no m'estranyaria gens que això fos un dels incentius dels quals sí que hi entenen per fer-ho (una mica a la manera dels programadors informàtics) encara més abstrús.

I com que tot, i aquesta és una de les grans lliçons que ens ha donat la vida moderna, pot ser encara pitjor del que és, heu de saber que l'última branqueta d'aquesta família és ni més ni menys que el participi substantivat finat. És a dir, 'mort, difunt'. Veieu per on vaig? Un finançament mal o mai satisfet pot portar de dret a la mort (per ofegament). Coneixent qui té la clau de la caixa, no descartaria que hagi consultat el diccionari abans que nosaltres.