Il·lustràvem la setmana passada, prèvia disculpa per la vulgaritat del subjecte amb relació a la festivitat que celebrem aquests dies, la potent personalitat del verb pixar i els seus derivats.

Com ara els esmentats verbs compixar i repixar. Aquest darrer va engendrar al seu dia el substantiu repix, avui dissortadament desuet, ben descriptiu per referir-se col·loquialment al plovisqueig. També esmentàvem l'infantil pipí, d'on aprofitem per passar a dos superclàssics nostrats: pixera, un esplèndid exemple de l'ús del sufix -era com a 'ganes de' (igual que escriguera, fumera o gratera) i pixum, que en seria el resultat, és a dir, el bassalet a terra o bé la gran taca en els llençols. Aquest darrer és el mot que també protagonitza la coneguda locució 'pudor de pixum'. Que per cert hi ha qui fa anar amb el quasi equivalent pixat, un substantiu que, tanmateix, gaudeix de més fama gràcies a la frase feta 'atrapar/enxampar amb els pixats al ventre'.

Però el festival dona molt més de si. D'entrada tenim la mateixa pixa, que no deixa de ser un semi-eufemisme per penis. Antigament, també existia pixó, avui fossilitzat a l'interior del verb (igualment en desús) empixonar, 'empipar fortament'.

Completen el grup de derivats directes l'adjectiu pixaner/a (aplicat generalment a la canalla petita que se'ls escapa el pipí al llit, però també a la famosa boira que ho deixa tot moll) i els substantius pixarada (que descriu la micció abundant d'animals com ara mules i cavalls) i pixarelles, 'vi aigualit i de poca qualitat'. Modernament, també se sent 'pixat de burra' per referir-se a una beguda de mala qualitat, més freqüentment el cafè.

L'altre gran grup de derivats és el dels compostos, ple de grans troballes. Pixallits (herba), pixacà i pixaconill (bolets) pertanyen a l'àmbit botànic. En l'humà, i més concretament en el dels apel·latius burlescos, tenim el famós pixatinters i els no tan coneguts pixavagants ('persona ociosa'), pixa-reixes (ídem) i pixaví (presumit). Tots quatre superats en temps recents pel triomfant pixapins (del qual cal dir que ha inaugurat un fenomen inèdit en aquesta mena de compostos, que és el de flexionar: pixapí, pixapina, pixapins i pixapines, una aberració filològica pròpia d'aquests temps necis que vivim).

I mentre desitgem que els orinals plens d'efluvis dels pobres alumnes suposadament turmentats per sàdics professors catalans regalimin damunt dels malintencionats que s'inventen aquestes maldats, jo em rescabalo del descuit de la setmana passada i us auguro bones festes i bona entrada d'any.