Té alguna cosa d'irreverent acabar l'any tocant un tema tan poc edificant com aquest, ben cert. Però l'actualitat mana, i de fet haver de conviure amb els nostres veïns ja és tan poc edificant que encara sort que això no ens passa més sovint.

Pixar és un verb molt llaminer. En el sentit de prometedor, hi entris per on hi entris. Comencem pels nivells, per exemple. És clarament un mot dels anomenats vulgars, només admissible en registres informals, i que per als usos formals té el sinònim directe orinar. Més específic, car només s'usa en l'àmbit mèdic, evacuar. Com sol passar amb el llenguatge escatològic, també hi ha gran varietat de locucions eufemístiques, per l'estil de 'fer un riu', 'canviar l'aigua de les olives', 'buidar la bufeta', etc., tanmateix no usables en l'estàndard informatiu.

Si l'agafem per la banda de l'origen, es tracta d'un cas transparent de formació onomatopeica. El so de pixar evoca el soroll que fa l'orina en ser expulsada del cos, cosa que corroboren els equivalents italià (pisciare) i francès (pisser). La curiositat, i l'observació és legítima tenint en compte que tot aquest sarau l'ha muntat, com de costum, el nacionalisme espanyol i els seus deliris, és que en castellà no existeix, perquè ells fan servir per al mateix significat i les mateixes funcions mear. En canvi, sí que disposen del substantiu pis, també de creació onomatopeica.

I ja que ha sortit el substantiu, passem a la tercera via d'aproximació al verb, que és la de la família. Un veritable festival. I això que no es tracta d'una colla especialment nombrosa, tot just un parell de dotzenes. Però amb una personalitat que ja la voldrien altres mots que gasten molts més fums.

D'entrada, ja que hem parlat d'eufemismes, començarem pel més famós de tots, pipí. Es tracta d'una senzilla reduplicació de la síl·laba inicial (el mateix que passa amb papa o mama), pròpia del llenguatge infantil, però que ha acabat tenint un ús transversal. Fins al punt que en alguns idiomes (el castellà d'Argentina, Colòmbia i Uruguai, o el mateix italià) ha donat lloc, per analogia, al bessó popó, que designa la femta humana o (una altra reduplicació) caca.

Passem als verbs, que només són dos (de coneguts, si més no). Repixar, 'deixar traspuar o escapar la humitat a gotes o a regalims', és una cosa que fan, per exemple, els càntirs. En canvi, compixar solen fer-ho les criatures: 'mullar amb la pròpia orina' i, com a reflexiu, 'orinar involuntàriament' (ex: 'compixar-se de riure'). A Mallorca és ben viu.