Cúpula és un mot que a mi em resulta d'allò més suggerent. Si aquesta secció fos de tema lliure, el primer que faria seria aprofitar-ne el potencial poètic per buscar-li rima (i així descobriria que és feina infructuosa, car en català no hi ha cap altre mot acabat en -úpula. Els esdrúixols, ja se sap, són un maldecap per als poetes); però això no em faria defallir, perquè, estroncada la via del rodolí, encara li podria buscar assonàncies eixerides per fer jocs de paraules, com per exemple còpula, o també llúpola, una llicència que em permetria bo i feminitzant el substantiu llúpol.

Però, com diria el poeta, no he de seguir mai el meu somni i valdrà més que em cenyeixi a la recerca filològica, que en aquest cas també té el seu què. En realitat es tracta d'una família petitona, però amb la particularitat que prové d'un mot molt desconegut, cup. Tan desconegut que estic segur que força gent el deu prendre per barbarisme, pensant en el cubo dels veïns; en realitat el nostre cup és un recipient d'ús exclusivament vinícola o, com a molt, agrícola, i tan sols ha donat a la posteritat un parell de paraules corrents: una és cubeta, que coneixem de quan estudiàvem química a l'institut, i l'altre cubell, terme que a mi, i ja sé que és un mer prejudici, no em fa gaire el pes i per això m'estimo més parlar de 'galleda' de les escombraries.

La nostra cúpula d'avui va néixer més tard i de mare italiana, car al país dels arquitectes i els artistes van començar a designar amb el nom de cupola, diminutiu de cupa, la volta exterior d'un edifici a causa de la similitud de forma amb una 'bota de vi', que és el que significava aquell mot llatí. Després, cúpula ha donat peu a tres o quatre fills (els adjectius cupular i cupulífer, el participi cupulat i el més simpàtic de tots, el substantiu cupulí, 'llanternó en forma de cúpula').

I precisament aquest diminutiu m'ha evocat una imatge relacionada amb el motiu que avui ens ocupa, que és el titular "Felip VI torna a acompanyar la cúpula judicial a Barcelona", en l'aquelarre espanyolista de dilluns on lliuraven els despatxos als nous inquisidors, vull dir, jutges, que ens continuaran condemnant a tantes barbaritats com els plagui. La imatge era la de tota aquesta gent aplegada, en comptes d'un auditori, dins d'un cupulí d'aquests estrets i circulars com els de les capelles de certes escoles religioses, anxovats com sardines i suant la cansalada, però sense perdre el somriure de superioritat, que se'ls aniria desfent a mesura que l'ofec els anés asfixiant, fins que...