Preu per preu, sabates grosses: avui la sorpresa (o l'aprenentatge, que també es tracta d'això) serà doble. D'entrada, per què el terme que ens ocupa té un origen prou incert per permetre aquell joc que us faig de tant en tant: de quin mot prové manifest? Doncs ni més ni menys que de mà, que tampoc és tan obvi. En realitat ja el vam rebre del llatí format del tot, manifestus; i el misteri rau en el fet que, així com el primer component del compost és clar (manus), el segon no ho és gens: festus és un terme obscur, possiblement de base indoeuropea, que els llatins creien que significava agafat, de manera que manifestus equivaldria a 'agafat per la mà'. Un participi que en català ens duria a l'adjectiu 'evident, palès', en un salt semàntic que encara s'havia d'allargar més, fins al del substantiu, perquè 'l'escrit en què hom declara alguna cosa' (que és el cas del Manifest Koiné que avui ens inspira) certament té poc a veure amb el sentit original.

I si aquesta extensió de sentit ja té el seu entrellat, encara més llaminer resulta descobrir que mà, la mare de la criatura, és un mot dels de família nombrosíssima: ni més ni menys que un centenar i mig de derivats, cosa que el propulsa directament al top ten dels que hem fet rodar en aquesta secció (i alhora ens obliga a meravellar-nos del fet que fins avui encara no n'hagués aparegut cap). Ens hi podríem estar setmanes, llistant-los, perquè n'hi ha de ben suculents: mànec, manovella, manyopa, manefla, manlleu...

Però avui ens limitarem a la branqueta del nostre protagonista, de la qual cal saber d'entrada que és la dels compostos cultes. Una branqueta de només set fulles, però amb un parell d'il·lustres, com són manifestació i manifestant, dues paraules de gran rellevància en l'àmbit polític i social al llarg del segle XX. I de fet del XXI, perquè es dona la circumstància que aquestes dues filles de manifestar, un dels tòtems de la democràcia, estan cada dia més en perill a conseqüència d'aquest fantasma de dreta que recorre Europa i el món. Manifestar-se, tal com ja els va passar als signants de l'esmentat text ara fa cinc anys, cada dia es paga a un preu més alt. No sabem ben bé què era allò que anava agafat de la mà en l'elaboració llatina del terme; però en canvi no hi ha dubte que avui allò que engrapa la mà del poder són les porres i les claus de les cel·les amb què reprimeix les manifestacions que el qüestionen. Incloses les que denuncien aquest bilingüisme fal·laç i trampós amb què ens volen eliminar de la història. Manifestem-nos, doncs, a favor de la llengua comuna, que no altra cosa vol dir koiné.