Normalment els darrers articles de la temporada es fan servir per fer repàs de l'activitat i acomiadar-se de la parròquia fins a la represa. Com a l'escola, en certa manera. I, d'altra banda, el mot que avui ens ocupa (i que, efectivament, serà l'últim del curs 20/21 abans de tornar-hi al setembre) no forma part pròpiament de la terminologia del conflicte, i per tant no hauria d'entrar en aquesta sèrie, si no fos que... si no fos que hi ha certes sospites que fan malpensar. Per això, i sense que calgui especificar-les, crec que es mereix l'honor de tancar temporada.

La gràcia d'incendi és que, malgrat dur l'ètim força visible, costa d'associar a la paraula de la qual prové, que no és altra que el verb encendre, anostrament del llatí incêndere, de cândere, 'ser blanc' i, alhora, 'estar abrandat' (i ja és una dicotomia de colors ben curiosa, perquè el blanc de la incisió per alta temperatura conviu amb el roig dels efectes del foc, com aquest abrandament que a la cara es materialitza en forma d'enrojolament).

És una família poc nombrosa, i de fet els germans directes d'incendi són ben pocs: incendiar, incendiari i antiincendis. Més freqüents són els que han mantingut el vocalisme de la mare: encenall (el caragolí de fusta ribotada que rep aquest nom perquè antigament es feia servir per encendre el foc i que ara hem traspassat als comestibles, encenalls de pernil o de xocolata, per exemple, encara que el poble, mesell com de costum, s'encabota a fer servir la castellanada virutas), encenedor o un de tan eixerit com encenaire: pescador que pesca a l'encesa, és a dir, amb l'ajut d'un fanal instal·lat a proa o a popa de l'embarcació.

Completa la modesta família una darrera branca igual de curteta, però no per això menys rellevant: la que sorgeix d'encens, que deu justament el nom al fet que el perfum d'aquesta substància s'allibera quan el material és encès. Així, tenim el conegut encenser, tant en versió braser de terra com volador, sostingut amb quatre cadenetes del sostre, i encensar, l'acció d'enviar en direcció a algú precisament el fum que desprèn l'encenser, i, per extensió, 'omplir de lloances excessives, lloar exageradament', que no em direu que no és un ús ben florit.

I s'ha acabat el bròquil. Ja veieu que els efectius d'aquesta família són molts menys que els que cal activar cada vegada que el clima, la deixadesa humana i la maldat fan de les seves. Tant de bo tot allò que perdem amb cada flamarada provocada servís per encendre d'una vegada l'ardor d'aquest país adormit. Mentrestant, si més no, bon estiu sense més foc que el necessari.